Caramel
Estic passant uns dies en un racó d’Andalusia on el glaç cau. Ho diuen així, els veïns: “Aquí caen unos hielos...”. Es refereixen a les gelades. Encara que a migdia ens plantem a vint graus i puguem sortir al pati a pelar faves –activitat que m’adono que només faig aquí–, tot el que queda a l’ombra manté una capa estoica de glaç fins a quarts d’onze del matí. A un costat del carrer, el sol hi toca abans que a l’altre, i al cap d’uns dies, t’adones de qui és autòcton i qui està de passada per la banda a la qual aparca el cotxe.
Jo, que encara no he après la lliçó, obro la cartera, trec una targeta client –no diré de quin supermercat– i rasco el parabrisa destrament. Hi tinc la mà trencada, havent crescut a la comarca d’Osona, on a l’hivern glaça cada matinada. Fins i tot quan tornes de sopar o fer un got a la nit, et pots trobar afaitant el cotxe abans de poder pujar-hi per arribar a casa.
Però el glaç amb què em barallo aquests dies és lleugerament diferent del que recordo. Més sec. Més gruixut. Amb cristalls blancs com pèls que s’aixequen enlaire. L’arrenco a dentades paral·leles i quadrades, la targeta es queda plena de neu, com si hagués estat repartint línies d’alguna substància psicotròpica, i me l’eixugo a la falda. Un senyor que passeja un gos em recomana vinagre. “¡Échale vinagre!”, em diu, i es fa un petó als dits.
Quan glaça, et pots trobar afaitant el cotxe abans de poder pujar-hi per arribar a casa
La propietària del bar on anem alguns vespres i una de les cambreres em parlaven no fa tantes nits d’un esprai a base d’alcohol, per desfer la gelada, que compren al basar de la ciutat més propera. La cambrera m’explicava que ella ruixa el cotxe quan l’aparca a la nit, abans que glaci, i que quan es lleva al matí està impecable. La propietària del bar tornava a dir allò de: “¡Es que aquí, caen unos hielos!” I jo repetia: “Caen unos hielos”, com si l’expressió, que a mi em fa pensar en un glaç especialment gruixut i dur, fos un caramel, i jo l’estigués fent rodar a la boca, d’una banda a l’altra, per sobre i per sota de la llengua, fent cling-cling amb les dents.
A casa meva el glaç no cau. Diem: “Ha glaçat avui” o “Ha fet una bona gelada o una bona gebrada”. Sense subjecte. I també m’agrada. Em fa pensar en un glaç que apareix a poc a poc, que s’esdevé, del no-res, sigil·lós, damunt de totes les coses. Com si ho fes per art de màgia.