No tot ha empitjorat
Fa bastants anys, quan els llibres de text eren eina fonamental dels estudiants, tant de les assignatures de l’anomenada educació general bàsica com de les del batxillerat, en els manuals de literatura se solien incloure una sèrie de textos considerats imprescindibles. S’intentava així que els alumnes no sols haguessin de memoritzar allò de vida i obra de Pere, Pau o Berenguera sinó que s’acostessin als seus escrits mitjançant una breu antologia, triada per l’autor del manual.
Vaig ensenyar durant uns cursos dels remots anys setanta del segle passat a l’institut de Montcada i Reixac. Al seminari de l’institut havien optat per un llibre de text de l’editorial Vicens Vives, que, en l’apartat d’autors medievals, recollia l’exemple número XXXV, “El mancebo que casó con mujer brava”, d’El conde Lucanor, de don Juan Manuel. Es tracta d’un conte en el qual un jove, acabat de casar, sabedor que la seva dona és forta i brava, l’amanseix definitivament, després de matar de manera violentíssima un gos, un gat i un cavall que han desobeït
les seves ordres de portar-li aigua per rentar-se les mans. Després d’observar les barbaritats comeses, i quan de molt mala manera el marit malvat li exigeix a la dona que li porti l’aiguamans, ella no vacil·la ni un segon. Sap que, si vol conservar la vida, ha d’obeir ràpid i sense piular. I així ho haurà de continuar fent fins a la mort.
Al llibre de text que manejaven els meus estudiants, no hi havia ni una nota condemnatòria de la conducta del mosso. Mirava de fer-ho jo, després de contextualitzar l’exemple. No obstant això, si no ho hagués fet, ni tan sols les alumnes ho haurien considerat estrany. Al bar de just davant l’institut, la noia que servia els cafès apareixia plena de blaus dia sí i dia també. En preguntar-li què li passava, em va contestar que el seu marit era molt home i l’estimava molt, moltíssim.
Valguin aquestes dades per al·ludir a una situació bastant corrent, heretada del patriarcat, que des de temps remots va anar impregnant la vida i els costums no sols de l’Orient –el capteniment dels talibans respecte a les dones seria l’exemple més extrem– sinó també d’Occident, encara que no ens agradi acceptar-ho.
Avui cap dona, em sembla, se sent orgullosa de l’amor del seu home traduït en cops de puny
En aquells anys, entre els setanta i els vuitanta, no hi havia estadístiques de maltractaments, ni números de telèfon als quals poder trucar en casos desesperats. Abans de la mort de Franco, encara era pitjor perquè molts continuaven considerant que la dona era propietat de l’home, malgrat que, en el matrimoni catòlic –el civil no existia, anava en pac amb el religiós–, el capellà recollia les paraules de sant Pau (Efesis, 5.25) amonestadores al futur marit: “Companya et dono i no serva. Estima-la com Crist estima la seva Església”.
Encara que s’explicités això de companya i no serva, tot i així, si mirem enrere i traiem el nas als segles XIX i XX, observem que l’avui anomenada violència de gènere era moneda corrent. La gran Emilia Pardo Bazán és una de les poques personalitats que denuncien el maltractament. Així llegim: “Ella titubeja, plora, després riu…, ni tan sols demana auxili: la galtada és al programa. I aquesta galtada és el preludi del que vindrà més tard, en una hora d’exasperació brutal de gelosia o de supèrbia: és l’acompte de la ganivetada feroç, de l’empenta que trenca el cartílag, de la puntada de peu que estripa les entranyes, del pal que obre el crani, del projectil que s’incrusta en la massa encefàlica… hi ha tan poca distància del primer maltractament al crim!”.
Pardo Bazán, en els seus articles, observa com els jurats, en els casos extrems en què han de jutjar marits o amants assassins, els condemnen a un no res i fins i tot els absolen. I afegeix amb ironia: “No són els homes els nostres amos, els nostres protectors, els forts, els poderosos? L’abús del poder, no és circumstància agreujant? Quan maten, a mansalva, la dona, no se’ls hauria d’exigir més compte estret?”.
Avui els hi exigim, malgrat que a alguns no els agradi, i hores d’ara, des que va començar el segle XXI, almenys aquí, al nostre país, cap dona, em sembla, se sent orgullosa (?) De l’amor del seu home traduït en cops de puny, ni ningú triaria com a text, sense context, “El mancebo que casó con mujer brava”, antecedent de La feréstega domada de Shakespeare. En fi, no tot ha empitjorat.