Fora de context
Fa unes setmanes, el director executiu del grup sanitari Ribera, Pablo Gallart, a qui se li imputaven unes declaracions en què suposadament parlava de prioritzar la rendibilitat sobre l’atenció sanitària, va argumentar que s’havien tret de context. Uns dies més tard, Susie Wiles, la cap de Gabinet de Donald Trump, va atribuir al president dels Estats Units una “personalitat d’alcohòlic”, tot i que, després, es va queixar que els comentaris s’havien tret de context. I fa tot just uns dies, Alberto Núñez Feijóo va declarar, davant la jutgessa del cas dana, que, quan ell havia dit que va ser informat en temps real, s’havia produït un malentès; segons sembla el temps real era el seu i el de Carlos Mazón, no el de la terrible tempesta i la soferta Comunitat Valenciana.
El que resulta evident és que cap polític enxampat en una mentida flagrant es presta a oferir aquest context que, segons ell, serviria per aclarir els dubtes del receptor. I no s’hi presta perquè aquest context redemptor no existeix.
“Fora de context” s’utilitza com a excusa. Excusa extremadament feble, perquè no convenç ningú. Aquest fora de context pretén desplaçar l’atenció i obligar a discutir sobre qui ha difós aquestes afirmacions retorçades i per què ho ha fet. I també suggereix que el problema no és de qui ha fet les declaracions sinó de qui les escolta i no les entén bé.
Les justificacions no creïbles converteixen la comunicació política en un joc arter
Aquesta coartada discursiva reforça la idea del cinisme com a tàctica de molts servidors públics i transmet la sospita que la paraula política no està vinculada a la veritat sinó a l’oportunisme. I, d’altra banda, minva la confiança –ja molt deteriorada– de la ciutadania en els polítics.
La confiança democràtica es basa en un pressupost mínim: que qui parla ho fa assumint responsabilitat per les paraules. Les justificacions no creïbles trenquen aquest pacte i converteixen la comunicació política en un joc arter. I no només això, també debiliten, i molt, la confiança en les institucions. Dit d’una altra manera, la democràcia funciona amb l’expectativa que la paraula pública vol dir alguna cosa i és veraç. Quan la ciutadania assumeix que el discurs polític és estratègic o cínic, deixa d’escoltar arguments, i els discursos populistes comencen a campar al seu aire.
Convé llegir La sociedad de la desconfianza de Victoria Camps, llibre en què la filòsofa adverteix d’aquesta desafecció creixent de la ciutadania respecte a la classe política i en què fa propostes per revertir la situació. Una lectura recomanable per a molts dels nostres polítics.