Llibertat per decidir
A finals de novembre, aquest diari va publicar una entrevista a Rafael Yuste, neurobiòleg espanyol i professor a la Universitat de Colúmbia (Nova York), que alertava sobre els avenços imparables en neurociències i el perill que podien suposar per a la manipulació dels nostres cervells mitjançant, per exemple, els neuroimplants.
Rafael Yuste és l’impulsor de la NeuroRights Foundation, els principis de la qual van ser la base de la declaració de València, en què es recomana la incorporació dels neurodrets a la Declaració Universal dels Drets Humans.
La declaració de València recull, entre els cinc neurodrets que cal protegir, aquests dos: el lliure albir i la identitat personal. Des del meu punt de vista, la conculcació d’aquests drets no és nova, tots dos han estat vulnerats històricament. És a dir, la intervenció sobre el nostre pensament i voluntat o la imposició sobre la nostra identitat no neixen amb els avenços en neurociències, sinó que fa segles que són entre nosaltres. En tot cas, el que sí que neix ara és la intervenció directa sobre els processos neuronals. Tot i que cal assenyalar que, en un passat no gaire llunyà, ja es van començar a utilitzar mètodes que modificaven directament la dinàmica neuronal, per exemple, la teràpia electroconvulsiva, que es va iniciar a la dècada dels anys trenta del segle passat. Un altre exemple, la publicitat subliminal, que actua per sota del llindar de la consciència. De manera que els neuroimplants que poden actuar sobre els nostres cervells són una realitat greu, però no ontològicament nova.
La declaració de València diu respecte al lliure albir: “Les persones han de tenir el control final sobre la seva pròpia presa de decisions, sense manipulació desconeguda de neurotecnologies externes”.
La conculcació de neurodrets com ara el lliure albir i la identitat personal no és nova
No obstant això, les persones en innombrables ocasions al llarg de la història de la humanitat no han tingut control sobre el que pensen i sobre les seves decisions. En primer lloc, perquè tenir-lo pressuposaria que tots els éssers humans són subjectes jurídics i morals, autònoms, racionals i sense desigualtats materials, cosa que no és certa. En segon lloc, perquè les persones som éssers socials i gregaris, per la qual cosa, tal com explica la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann a La espiral del silencio, les persones temem l’aïllament social. Per això, observem contínuament quines opinions semblen majoritàries. Si percebem que la nostra és minoritàriament o socialment sancionada, tendim a callar. Aquest silenci reforça l’aparença de consens, cosa que fa que més persones callin. Dos exemples de teories peregrines sense evidència empírica i que, no obstant, no només van tenir èxit, sinó que van estructurar societats senceres durant segles: l’existència de les bruixes, una teoria quimèrica convertida en causa judicial, i la incapacitat de les dones per aprendre a llegir, una falsedat convertida en dogma educatiu.
Anem a l’altre dret formulat a la declaració de València: La identitat personal. El que en diu: “S’han de desenvolupar límits per prohibir que la tecnologia interrompi el sentit d’un mateix. Quan la neurotecnologia connecta les persones amb xarxes digitals, podria desdibuixar la línia entre la consciència d’una persona i els inputs tecnològics externs”.
I novament, podem comprovar que la identitat personal no ha necessitat interfícies cerebrals per ser violada. Per posar exemples relativament recents, a finals dels noranta del segle passat es va desencadenar una epidèmia de trastorns de la conducta alimentària entre les noies joves originada sobretot pel món de la moda i la seva elecció de models amb cossos cadavèrics. Ara mateix hi ha una altra epidèmia entre dones joves, la de les intervencions estètiques, causada, entre altres raons, pels filtres que, aplicats a les seves fotos, canvien les cares i impedeixen l’acceptació de les reals. I, si retrocedim al passat, veiem que les dones difícilment han pogut mostrar la seva identitat real, manipulades com estaven –estan– pels estereotips de gènere.
Així que, sens dubte, legislar sobre els neurodrets és important. No obstant això, aquests no haurien de presentar-se com a drets nous sinó com a noves formes de violació de drets ja existents.