Trump i les legislatives del novembre
l'atzar dels dies
A Washington, molts comencen a posar els ulls –amb esperança, amb preocupació o amb temor, hi ha de tot– sobre les eleccions legislatives de mig mandat del novembre. Seran unes eleccions crucials.
En aquests moments, Trump compta amb una majoria republicana al Congrés i al Senat i amb un Tribunal Suprem que té una clara majoria de magistrats nomenats per presidents conservadors. Per això se salta la Constitució cada cop que li ve de gust i pot fer el que vol prescindint de l’opinió de les cambres.
Si en les eleccions del novembre el Partit Republicà conserva la majoria del Congrés i del Senat, els famosos pesos i contrapesos de la Constitució nord-americana seguiran sense operar. Trump farà i desfarà sense cap oposició. El vicepresident Vance podrà posar-se en campanya per succeir-lo i perpetuar el moviment MAGA, tret que Trump no trobi la manera de tornar-se a presentar.
En canvi, si el Partit Republicà perd el control d’una o de totes dues cambres, Trump quedarà lligat de mans (sobretot si les perd totes dues, cosa que no és fàcil). Ja no podrà bombardejar els països que vulgui sense autorització del Congrés, ni desplegar tropes federals als estats, ni utilitzar el Departament de Justícia per intimidar els contrincants polítics i tothom que es resisteixi a obeir-lo, com està fent amb Jerome Powell, el president de la Reserva Federal. Molts senadors i congressistes republicans començaran a distanciar-se d’ell i es convertirà en una figura política d’un poder relatiu, un lame duck (un ànec coix), com solen anomenar als Estats Units els presidents amb una autoritat minvant.
No és infreqüent que el partit en el poder perdi les eleccions de mig mandat, perquè molts votants se senten decebuts per les promeses incomplides del Govern i es queden a casa, i en canvi els que hi estan en contra es mobilitzen més.
Trump va guanyar les últimes eleccions bàsicament perquè va prometre una nova era de prosperitat amb preus baixos, un dèficit federal reduït i la creació de llocs de treball a la indústria. Però els preus es resisteixen a deixar de pujar, el dèficit creix i els llocs de treball nous al sector industrial no s’han materialitzat. Resultat: molts votants estan descontents i el poden deixar tirat.
L’ego de Trump, que és tan colossal com el saló de ball que està construint a la Casa Blanca, no admet la derrota
L’índex de popularitat del president és molt baix, més que el de Joe Biden, Richard Nixon o Jimmy Carter a la mateixa altura dels seus mandats. Tractant-se de Trump, cal posar en dubte els sondejos, perquè té votants que no solen confessar que el voten. Però tot i així les perspectives per a les legislatives de mig mandat del novembre són bastant fosques.
Hi ha nervis. Segons The New York Ti mes, en una reunió recent amb els congressistes republicans, Trump es va queixar del caràcter voluble dels votants. “¿Em podeu explicar què dimonis està passant al cap de la gent?”, va preguntar, al·ludint als sondejos.
“Perquè nosaltres estem actuant d’una manera correcta”. I va afegir: “Hem de guanyar les eleccions de mig mandat. Si perdem, m’inhabilitaran”.
Algú va escriure que l’egolatria és l’analgèsic que calma el dolor de l’estupidesa. L’ego de Trump, que és d’unes dimensions comparables a les del saló de ball que està construint a la Casa Blanca, no admet la derrota. ¿Rebutjat pels votants? Impossible, hi ha d’haver un frau. Sempre que li parlen de sondejos que no l’afavoreixen, diu que estan manipulats.
Fa uns quants dies, en una entrevista amb The New York Times, va coquetejar amb la idea de suspendre les eleccions. Va dir que no ho faria, perquè l’acusarien de ser un dictador. Ho va dir de broma, esclar. Però no era una broma innocent. I dimecres, en una entrevista amb Reuters, va declarar que no vol trobar-se en la posició d’un president que guanya les presidencials i després perd les legislatives. “Hem aconseguit tantes coses que, ben mirat, no hauríem de celebrar eleccions”, va assenyalar.
A primera vista, suspendre les eleccions del novembre és impensable. No va passar ni durant la guerra de Secessió. Però també és molt bèstia annexionar-se Grenlàndia i Trump insisteix que ho farà, tant sí com no. Per ell, no hi ha línies vermelles que valguin. Si tem perdre i no gosa suspendre les eleccions, pot desplegar tropes als estats amb majoria demòcrata per intimidar la gent. Però el tret li podria sortir per la culata. També pot buscar alguna fórmula per no reconèixer els resultats, si li són contraris. Per exemple: pot provocar desordres, com ara a Minneapolis, per invocar la llei d’Insurrecció i declarar l’estat d’emergència, com alguns seguidors li van suggerir que fes per impedir la transició de poder després de les eleccions del 2020.
¿S’hi atrevirà? ¿L’hi deixaran fer els seus col·laboradors? A hores d’ara, ja tenim prou pistes per saber que la resposta a totes dues preguntes no admet gaires dubtes. Trump s’atreveix a tot i entre els seus col·laboradors no hi ha ningú amb ganes o amb coratge de frenar-lo. La veritable incògnita, si arriba el cas, és si el poble nord-americà, que sempre ha lluitat pels seus drets i se’n sent orgullós, ho permetrà. Atents.