No estem tan malament
l'atzar dels dies
Dickens ho va clavar. Les conegudes primeres frases de La historia de dues ciutats continuen descrivint amb exactitud el món en què vivim. “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’era de la saviesa, l’era de l’estupidesa, l’època de la fe, l’època de la incredulitat, l’estació de la llum, l’estació de les tenebres, la primavera de l’esperança, l’hivern de la desesperació... En resum, el període era tan semblant a l’actual que...”.
La meitat buida de l’ampolla ens la sabem tots de memòria. A Espanya, moltes persones viuen al límit de la pobresa, amb problemes greus per subsistir amb dignitat. La precarietat laboral és insultant. La polarització mostra cada dia la cara més fosca de la política. L’habitatge està pels núvols. La corrupció campa per tot arreu. Sobren Mazons i Cerdans. La justícia fa política i molts polítics acaben en mans de la justícia. Etcètera, etcètera.
Fora d’Espanya, igual. Trump està desmuntant la democràcia nord-americana com si fos un lego de Joe Biden i convertint el món en un pim-pam-pum imprevisible. La Unió Europea té el perfil polític d’una sucursal bancària en una ciutat de províncies. L’extrema dreta escala posicions a tot el continent. A Gaza, continua el degoteig de morts malgrat l’alto el foc. Ucraïna malda per evitar una derrota que pot deixar Europa sota l’amenaça directa de Rússia.
A tot arreu, el progrés tecnològic s’està convertint en una amenaça inquietant. Vivim penjats de les pantalles. Els telèfons intel·ligents ens estan tornant a tots idiotes. Les xarxes estan manipulades per mans sinistres. La intel·ligència artificial ens pot esclavitzar i, alhora, deixar molts milers de treballadors al carrer. El canvi climàtic avança sense que ningú faci res per revertir-lo.
De tot això en sentim parlar cada dia. Però si el lector m’ho permet, com que dijous serà Nadal, avui em concentraré en la meitat plena de l’ampolla, de la qual no se’n parla tant.
Són temps complicats, certament, però són millors del que solem admetre
Obrim els ulls i mirem amb calma al nostre voltant. Són temps complicats, certament, però són millors del que solem admetre. Vivim més anys que mai, i amb més qualitat de vida. La renda per càpita dels espanyols és la més alta de la història. No havíem tingut mai tan poc atur. Si ens agrada viatjar, podem trobar bitllets d’avió a preus de riure. La llibertat sexual és més àmplia que mai. Les possibilitats de divertir-se són infinitament més variades. Fa cent anys, Mencken va escriure: “El tret bàsic de l’existència humana no és ser una tragèdia, sinó un avorriment”. Avui aquesta frase no tindria sentit. Avui, amb una connexió wifi cal ser un vegetal per avorrir-se.
Ho tenim tot a la punta dels dits. ¿Volem xai tikka masala per dinar? D’aquí un quart ens el porten a casa. ¿Necessitem parella per divertir-nos una estona aquesta nit? En una app de cites en trobarem les que vulguem. ¿Ens ve de gust tornar a veure Camins de glòria, Amarcord o Todo sobre mi madre? Ara mateix la tindrem a la pantalla. Ens hem acostumat tant que els nostres desitjos es facin realitat de manera immediata que ens impacientem i el mínim retard ens fa sentir frustrats. Però és una frustració de nens consentits, que als nostres avis els provocaria hilaritat.
La Unió Europea no viu les hores més glorioses, però actua com un flotador i una assegurança contra la insensatesa: gràcies al joc d’equilibris de Brussel·les, hi hagi qui hi hagi a la Moncloa i al Palau de la Generalitat és molt difícil que es produeixin canvis sobtats i profunds. D’altra manera, si hi hagués un perill real que apliquessin els seus programes, Vox i Aliança Catalana no guanyarien tant terreny als sondejos. A part que ja veurem si els sondejos es tradueixen en vots i els vots en polítiques tan extremes com diuen. Una cosa és expressar un malestar perquè el joc no respon a les nostres expectatives i una altra estripar les cartes, i, si no, que ho preguntin a Giorgia Meloni.
Els Estats Units han caigut en mans d’una colla de pertorbats i el món està de cap per avall, però els índexs de popularitat de Trump baixen de manera sostinguda. Si continua així, d’aquí nou mesos perdrà les eleccions legislatives i durant els dos anys que li quedaran a la Casa Blanca tindrà les mans lligades per un Congrés advers i els líders republicans li aniran girant l’esquena l’un darrere l’altre.
Diuen que les generacions prèvies ho van tenir tot més fàcil. Però estan de broma. ¿Quina generació? ¿La de la Guerra Civil? ¿La de la transició, amb totes les seves incerteses i limitacions? No s’ho creuen ni ells. Siguem sincers: si haguéssim de néixer demà i poguéssim escollir el lloc, sense saber en quina família ni en quina classe social aterraríem, ni amb quin sexe, ¿no demanaríem tornar a néixer aquí? Hi ha una pila de coses que podrien anar millor, d’acord. La desigualtat clama al cel. Molta gent té dificultats per arribar a fi de mes. Però la majoria dels ciutadans d’aquest país no havíem tingut mai
tants drets com ara, ni un nivell de vida tan alt, ni tantes possibilitats de gaudir de la vida. Bones festes.