Poca sorpresa?
La reacció més comuna a les notícies entorn dels crims sexuals de Julio Iglesias és: “Bé, poca sorpresa en això”. S’entén fins a cert punt. No és com si de sobte aquestes acusacions es fan sobre, posem per cas, José Luis Perales. En el cas Iglesias no ha abundat tant un altre comentari que se sol fer arran de les poques investigacions d’aquest tipus que es poden dur a terme amb èxit a Espanya, l’habitual “tothom ho sabia”. Potser perquè aquí preval un “tothom s’ho imaginava”.
El “tothom ho sabia” és la resposta alhora cínica i mandrosa que la gent ben connectada té sempre preparada i, quan es pronuncia, desactiva i devalua la feina periodística que destapa el cas. Si tothom ho sabia, per què no s’havia dit abans? Perquè per publicar fa falta tenir testimonis que vulguin parlar on the record , seguiment, comprovacions, suport legal i una altra sèrie de passos que requereixen temps, voluntat i diners.
Què poc assumit que tenim col·lectivament encara això del consentiment
El “poca sorpresa”, aplicat a aquest cas, indica què poc assumit que tenim col·lectivament encara això del consentiment. En realitat sí que ens hauria de causar sorpresa que algú que ha presumit d’anar-se’n al llit amb més de tres mil dones també n’hagi vexat, violat i agredit unes quantes.
Per això és important llegir els textos complets del cas a Univisión i ElDiario.es, per bé que les descripcions puguin induir a la nàusea. Hi ha dues escoles a l’hora de narrar fets d’aquest tipus, la que creu que delectar-se en els fets concrets revictimitza i només serveix per donar dades escabroses i la que creu que en el detall escabrós està el crim i cal explicar-ho igual que s’ expliquen altres violències. Aquesta última la defensa, per exemple, l’escriptora Neige Sinno a Trist tigre, el llibre en què escriu, amb precisió forense, les violacions a què la va sotmetre el seu padrastre quan era nena. No pretén donar al lector l’opció de mirar cap a un altre costat. En realitat, no són tesis excloents mútuament. Forma part del kit de narrador decent explicar alhora amb respecte i detall.
Dues de les periodistes d’ Univisión que van investigar el cas, Federica Narancio i Esther Poveda, van ser acomiadades en una reestructuració més del sector, poc abans de la publicació. Això també causa ràbia i, per desgràcia, poca sorpresa.