Postrar-se davant Trump no funciona
L’ofensiva per Grenlàndia
Trump troba cada vegada més difícil l’equilibri entre Europa i els Estats Units Starmer troba cada vegada més difícil l’equilibri entre Europa i els Estats Units
Keir Starmerva rebre divendres a Downing Street el secretari general de l’ONU, António Guterres
El primer ministre britànic, Keir Starmer, ha provat amb Trump el massatge suec i el tailandès, l’esportiu i l’aromàtic, el terapèutic i l’anticel·lulític, li ha aplicat tècniques suaus de fricció i més enèrgiques, els estiraments i la pressió rítmica amb els dits i els palmells de les mans delxiatsu japonès, reflexologia i pessics, vibració i percussió. Els hi ha fet amb roba i sense, amb olis i sense, amb música i en silenci. Tot, per mirar d’apaivagar la fera.
A milions de britànics aquesta submissió els ha semblat humiliant, però el líder laborista ha defensat els resultats obtinguts, en forma d’un tractat comercial i unes tarifes menys punitives que no pas per als països de la Unió Europea. I ho ha justificat en la històrica “relació especial” entre els cosins separats per l’ oceà Atlàntic, i el desig britànic de fer de pont entre els Estats Units i el Vell Continent.
Fins i tot l’ultra Farage, bon amic de Trump, critica els aranzels i rebutja el xantatge comercial com a arma
Si Europa ha mostrat ara les dents a Trump, el Regne Unit també, encara que siguin les dents d’un gos labrador en comptes de les d’un pastor alemany. L’amenaça d’aranzels d’un deu per cent per participar en l’enviament de tropes a Grenlàndia com a desafiament als seus designis sobre la gegantina illa (en realitat un grapat de soldats en una missió de reconeixement més simbòlica que cap altra cosa) ha desbordat el got de la paciència de Starmer, i li ha fet veure que no plantar cara al drac no serveix de res, i que la tinta amb què escriu Trump els seus compromisos es converteix sistemàticament en esborralls.
El primer ministre britànic no s’ha atrevit a arribar tan lluny com Emmanuel Macron, que proposa mesures punitives, ni ha dit com Pedro Sánchez que la captura per força de Grenlàndia faria a Putin l’home més feliç del món, però s’ha afegit a la posició europea que la decisió sobre el futur de l’illa correspon als danesos i als grenlandesos. “Això és innegociable”, va declarar la ministra de Cultura, Lisa Nandy, exercint de portaveu del Govern. Starmer ha qualificat els nous aranzels de “greu error”, la crítica més forta que ha fet a Trump fins avui.
El cansament de la classe política britànica amb les tàctiques trumpianes de pinxo de barri és generalitzada, i els líders de tots els grups polítics (també els conservadors i el líder ultra Nigel Farage, que presumeix de la seva amistat amb la Casa Blanca) han rebutjat el xantatge econòmic per aconseguir l’annexió de Grenlàndia, malgrat que els aranzels, si es fan realitat, podrien portar l’economia britànica a la recessió.
Al circ de la política internacional, com un bon prestidigitador, Starmer ha intentat mantenir a l’aire les pilotes de l’amistat amb Trump i un acostament post Brexit a la UE sense que n’hi caigui cap, i fins ara ho ha aconseguit, postrant-se davant el president nord-americà si calia. Però els últims esdeveniments li estan demostrant que els favors de Trump són paper mullat, i que sempre exigeix més sense donar res a canvi.
El pont sobre el riu Kwai se’n va anar en orris, i el britànic entre Washington i Europa pot córrer la mateixa sort. Més
tard o més d’hora, Londres haurà d’escollir. L’apaivagament no li va funcionar a Chamberlain, i tampoc no li funciona a Starmer.