Cruyff i la manta de Flick
Opinió
El Barça de Flick s’entossudeix a donar la raó als qui afirmen que és un equip incomplet, que ataca fabulós i defensa amb aletes posades, o sigui, amb la poca traça dels ànecs. Si la grandiosa temporada passada de l’equip blaugrana no va tenir un final rodó va ser precisament per les distraccions a la rereguarda, lògiques en part per la seva aposta esbojarradament ofensiva, però excessives per tenir la solidesa dels campions europeus, més seriosos. A Praga l’equip blaugrana es va mostrar tal com és, cruyffista fins al moll de l’os. Recordem el primer manament: tot marcador és bo si fas més gols que l’adversari. Amén.
Amén, però no del tot. Assumint la devoció pel profeta neerlandès, ens atrevim a dir que la teoria de la manta (si et tapes molt el cap, desatens els peus) haurà de ser revisada amb certa urgència. A Praga, especialment a la primera part, la manta va ser més aviat un tapanaps que va deixar en l’aire massa vergonyes. Sent la defensa una responsabilitat col·lectiva, continua fent la sensació que ha passat mitja temporada i la baixa d’Iñigo Martínez afecta massa la línia de quatre. La seva experiència i direcció se’n van anar a Aràbia, d’allà on ens han tornat a Cancelo. Ahir a la nit no va jugar Cubarsí. Tampoc aquí no hi havia el problema.
Tot marcador és bo si fas més gols que l’adversari. Amén... O potser no
El Barça de Flick és com un nen petit, ens encanta i ens diverteix, però ens fa patir. Sobretot quan se’n va de viatge. La col·lecció de gols encaixats comprèn totes les nacionalitats: n’hi va haver ahir de txecs ( Slavia), com abans de belgues ( Bruges), d’anglesos (Chelsea) o de francesos (PSG). Massa. Un exemple d’inexperiència: si et va horriblement defensant els córners, no en concedeixis quatre en 45 minuts com va passar a Praga, una plaça assequible que celebra els córners com un trofeu.
Dit això, la crítica pretén ser rabiosament constructiva, com és procedent davant projectes incipients que busquen transcendir i traspuen il·lusió, joventut i irreverència.
No oblidem un detall de gran transcendència. També va passar ahir. Som a mitja temporada, però a Praga va arrencar un Barça diferent, definitivament enfocat al futur. La cessió de Ter Stegen al Girona conté una profunda càrrega simbòlica. L’alemany era l’últim rastre que quedava d’aquell equip que, comandat per Messi i entrenat per Luis Enrique, va guanyar la Champions (2015). Més de deu anys han passat de la final de Berlín i el club no ha tornat a ensumar el gran trofeu.
Luis Enrique entrena ara el PSG, que ha aconseguit amb els francesos una altra Champions, però l’asturià continua pixant amb la seva, com diria Pep. Va caure el seu equip contra l’Sporting de Lisboa dimarts i a la sala de premsa ho va explicar a la seva manera: “Hem perdut perquè el futbol és un esport de merda”. El seu equip havia xutat 17 vegades i va tenir la pilota el 75% del temps.
Una cosa semblant hauria pogut dir Hansi Flick després de la derrota a Anoeta de dissabte, comparable estadísticament, però l’alemany s’assembla poquíssim a l’asturià: s’expressa amb menys vehemència. Això sí, el futbol que despleguen els equips dels dos autors són equiparables: per ambició i inclinació pel risc.
Deu anys després, és Hansi Flick, escollit per Laporta i abraçat pel barcelonisme, l’entrenador en qui s’ha dipositat la responsabilitat de posar fi a la sequera europea. El successor disposa d’un equip seductor, talentós i, fins i tot més important, encara verge de tics d’equip saberut. Només li falta treure’s les aletes dels peus quan perd la pilota.
