Faraons de Catalunya
Estic esperant el bus per anar a la redacció de Guyana Guardian. Qualssevol dels que passen per aquí em valen per arribar a la plaça Francesc Macià, però el destí ha volgut que aparegui primer el 34. Al costat del número, el vehicle indica al front la direcció a la qual es dirigeix per entre els carrers transitats de Barcelona: Manuel Girona. No puc evitar esbossar un somriure interior. Carl Gustav Jung parlaria de sincronicitat. A mi m’agrada pensar en la poètica de la vida. Precisament volia començar el dia escrivint aquesta columna sobre aquesta figura clau de la història recent de Catalunya, que és molt més que un passeig de Pedralbes.
No sé fins a quin punt la casualitat o el destí, la sincronicitat o el fluix vital han portat la historiadora Lluïsa Pla a investigar a fons Manuel Girona i la nissaga a la qual pertany, que va començar regentant una botiga a Tàrrega i va acabar forjant un imperi. Gairebé diria que Pla hi estava predestinada. I gràcies a la seva tasca constant i metòdica, avui tenim més present aquesta família d’empresaris i emprenedors clau en la modernització de Catalunya, uns Girona procedents de Tarragona, instal·lats després a Lleida i que van aconseguir l’esplendor màxima a Barcelona, quan es van convertir en el primer gran grup inversor de la industrialització catalana i van fundar el Banc de Barcelona.
Als Girona els va moure el leitmotiv “fer coses útils per al país”
La seva història és la de Catalunya no només per aquest joc territorial que van protagonitzar, sinó perquè amb les seves activitats econòmiques van forjar un projecte de país del qual en part som hereus, amb obres faraòniques encara vigents: del canal d’Urgell, que va permetre la industrialització agrària, a les línies de ferrocarril de Barcelona a Granollers i a Saragossa, fins al Liceu, la Universitat de Barcelona, la façana de la catedral...
Un documental de Brutal Media, emès diumenge passat a 2 Cat, i que protagonitza la mateixa historiadora (autora del llibre Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX ), és gairebé de visionat obligat per fer-nos una idea de la seva importància. Així com als Girona els va moure el leitmotiv “fer coses útils per al país”, com van escriure sovint en la seva correspondència, a Lluïsa Pla l’ha mogut evitar que l’imprescindible llegat d’aquesta família caigui en l’oblit. I sens dubte que ho ha aconseguit.
