No hi ha pau en la tragèdia
Opinió
Accident de tren a Adamuz. Famílies destrossades. El temps encara està aturat en l’impacte, en el dol, en el silenci respectuós que acompanya tota tragèdia. Però l’experiència demostra que, inevitablement, arribarà una altra fase: la de les preguntes, la de l’exigència de responsabilitats judicials i polítiques. No és un desig de revenja, és una reacció humana, gairebé instintiva, davant una pèrdua irreparable.
Ha passat sempre. Ho vam viure a València amb l’accident del metro del 2006: 43 morts. Durant anys les famílies van xocar contra murs de silenci, versions incompletes i explicacions tècniques que semblava que estaven dissenyades més aviat per tancar el cas que no pas per aclarir-lo. Fa poc ho hem tornat a veure amb la dana que va assolar València, amb 230 morts, i amb els incendis de l’estiu. Tragèdies en què el dolor s’ha acabat transformant en una demanda col·lectiva de veritat i rendició de comptes.
El dolor de les víctimes no perdona l’opacitat, exigeix claredat i veritat
En aquests moments inicials es multipliquen les crides a la calma i a no polititzar la desgràcia. És comprensible. Ningú no vol afegir soroll, amb excepcions, al patiment dels que han perdut un ésser estimat o dels que arrossegaran seqüeles físiques i psicològiques per a tota la vida. Però la calma no equival a l’oblit ni el respecte equival al silenci permanent. La pau, després d’una tragèdia, no és mai immediata ni completa, perquè el dolor no entén de temps administratius ni calendaris polítics. Més enllà de les explicacions tècniques que, amb els mesos, aniran aclarint les causes del sinistre, i al marge de l’oportunisme partidista que sempre aflora en aquests contextos, hi ha una realitat ineludible: persones amb la vida destrossada. Per elles, cada dada omesa, cada informe endarrerit o cada contradicció institucional és una ferida insuportable.
Fins i tot quan no hi ha responsabilitats penals clares emergeix amb força l’exigència d’una gestió pública excel·lent. No es tracta només de complir la llei, sinó també d’honrar una obligació moral: haver fet tot el que sigui possible per evitar el que era evitable. En aquesta frontera, sovint difusa, entre el que és legal i el que és èticament exigible, és on s’instal·la la indignació legítima de les víctimes. Si mirem enrere, l’evolució després d’una catàstrofe segueix gairebé sempre el mateix camí. Primer, el dol; després, els dubtes, i finalment, la demanda de veritat. I aquesta dinàmica només s’esmorteeix quan la transparència és real i la investigació és rigorosa. Massa cops la veritat completa només emergeix quan hi ha una instrucció judicial que obliga a mirar on abans no s’ha volgut mirar.
No es tracta ara d’assenyalar culpables ni d’alimentar sospites prematures. Es tracta d’assumir que el dolor no perdona l’opacitat i que només la claredat del que ha passat pot tenir un efecte balsàmic per als que no recuperaran mai el que han perdut o les seqüeles. Perquè la memòria de les víctimes no s’honra amb paraules solemnes, sinó amb la valentia d’ explicar tota la veritat per aconseguir la pau.
