La UE i el seu Hamilton Moment

Em perdonaran l’anglicisme, però no trobo millor ma­nera de resumir la situació en la qual es troba avui Europa. La història explica que, el 1790, els EUA van tenir el seu Hamilton Moment, un instant fun­dacional de la seva nació: en ell, Alexander Hamilton va aconseguir que
el govern federal assumís els deutes dels diferents estats, creant una estructura fiscal per al conjunt. Amb això, va establir les bases d’un poderós govern central de què ara estem veient, a Grenlàndia, una expressió gens benèvola.

El 2011, en plena crisi financera de l’eurozona, l’antic president de la Reserva Federal americana Paul Volcker va afirmar que Europa es trobava en el seu Hamilton Moment, però que no veia ningú que pogués liderar-lo. No tenia raó: el problema no era, ni és, l’absència de polítics que sabessin què convenia al conjunt de la UE. El que va impedir d’avançar, i ho impedeix avui, van ser poderosos interessos nacionals que continuen allà, ben presents.

I encara que les últimes dècades la UE ha viscut circumstàncies en què semblava que podíem acostar-nos als desitjats Estats Units d’Europa, no hem estat capaços d’utilitzar-les. No va servir el nou euro per dotar-nos d’una Constitució Europea, ni tampoc no es van aprofitar la crisi del deute de l’eurozona, l’emergència de partits antieuropeus, la sortida de la Gran Bretanya, o els xocs de la covid o la guerra d’ Ucraïna per definir el nostre particular Hamilton Moment. I no és només això: com al conte del llop, s’han perdut massa oportunitats per creure que avui, justament ara enmig d’aquesta crisi amb els EUA, donarem el saldo endavant.

I tot i això, si en algun moment la situació de la Unió exigís la irrevocable fundació dels Estats Units d’Europa, amb govern central a Brussel·les i cessió parcial de la fiscalitat, és el que estem vivint. Però, igual com les últimes dècades, no sembla tampoc que els països de la UE estiguin decidits a fer el pas final: massa visions i interessos confrontats. Per això sembla una mica patètic exigir ara a la UE que s’enfronti a Trump.

A més, per si el passat no fos sufi­cient, el conflicte d’ Ucraïna posa en sordina qualsevol pretensió de sanció als Estats Units (aranzels o instrument anticoerció): aquesta setmana, el secretari del Tresor Scott Bessent ens ha dit sense embuts que no es creu les amenaces.

En aquesta tessitura, què cal fer? No em correspon a mi dir-ho i no formularé propostes. Però sí que crec que el punt de partida per al futur hauria de ser reconèixer que Europa, ara com ara, i com a entitat política autònoma, simplement no existeix. I acceptar que ha estat una barreja de prepotència i miopia de les elits europees, farcides d’interessos nacionals contraposats, la que ens ha conduït a la mísera situació actual. Que hi hagi sort a Davos!