Trump topa amb els límits del poder
Diplomàcia
Hi ha límits del que un país pot fer a un altre sense sortir-ne malparat. Hi ha topalls, fins i tot, per al més poderós dels països i el més fanfarró dels presidents. Per molt que presumeixi de la seva capacitat militar i econòmica, hi ha un límit que no podrà superar, perquè si ho intenta, el terra se li enfonsarà sota els peus.
Li va ocórrer a Donald Trump el 2 d’abril i li va tornar a passar dimarts. El 2 d’abril va anunciar que castigaria el món amb una bateria d’aranzels, i dimarts no va descartar l’ús de la força per aconseguir Grenlàndia. En els dos casos, els mercats es van enfonsar. La caiguda de l’abril va ser la més forta des de la pandèmia de cinc anys abans, i Wall Street va trigar un mes a recuperar-se. Aquesta setmana, Trump ha premut el fre immediatament. Tot just 24 hores després de penjar unmem seu plantant la bandera dels Estats Units a Grenlàndia, va assegurar a Davos que no hi haurà invasió i que tot està en procés de solucionar-se.
Tant ara com a l’abril, Wall Street va témer un xoc frontal amb Europa. Els inversors europeus, tant els aliats de l’OTAN com els membres de la UE, tenen 3,3 bilions de dòlars en bons del tresor americans, tres vegades més que la Xina. Els Estats Units tenen un deute equivalent al 123% del PIB i no es poden arriscar que els bons perdin valor. Si en perdessin a conseqüència d’una venda massiva, els costaria molt més finançar-se. Per això, Europa, la vella i feble Europa, té una notable capacitat d’influència perquè això no passi.
El principal risc que corre un líder autoritari és l’exercici excessiu del poder. L’historiador Paul Kennedy parlava de l’“excés imperial” com a símptoma de la decadència d’un gran poder. Trump, per exemple, creu que pot fer el que vulgui perquè la seva força és il·limitada. Governar sense límits, en tot cas, no implica un exercici sostenible del poder.
La falta de límits obliga el governant a gastar més en armes i extremar la vigilància interior. Està més que demostrat que el poder polític augmenta la repressió com més s’acosta a l’absolut. També augmenta la verticalitat, cosa que dispara la tensió entre consellers i lacais. La competència per estar al costat del príncep és molt gran. Abunden les traïcions. Ningú no es fia de ningú i en aquest ambient de rivalitat i servilisme el govern perd eficàcia. El líder es protegeix de les picabaralles amb acòlits. Prefereix la lleialtat a l’experiència. No vol que el contradiguin i, per tant, és difícil fer-lo arribar les notícies que, fins i tot sent dolentes, necessita saber per prendre decisions correctes. La falta de límits dispara la seva paranoia i, en conseqüència, perjudica la seva efectivitat.
En les democràcies liberals, a més, hi ha un altre límit, igual d’infranquejable, que és el del mercat. La pau social depèn, en gran manera, de l’estabilitat financera. No es pot trencar la relació del ciutadà amb els diners, sigui amb el seu salari, els seus estalvis o les inversions.
L’excés és el principal perill de qualsevol governant; abusar de la força no és sostenible
És la regla d’or de la permanència política. Per aconseguir-la es necessiten normes i burocràcia. El sistema es basa en una relació de confiança entre estranys i la confiança depèn d’unes garanties. La justícia, la burocràcia i la policia són necessàries perquè la temptació del fort és abusar del feble. Pensa que les lleis, en tot cas, es fan perquè ell se les salti mentre constrenyen el feble.
El fort pot imposar la seva superioritat, però no d’una manera sostenible, perquè ningú, en cap país del món contemporani, no renuncia a la igualtat. Es pot acceptar que s’és petit, però no inferior. Es pot acceptar un arbitratge, però no una imposició.
El cost de sotmetre per la força és tan extraordinari que només compensa en els règims autoritaris, com Rússia i la Xina. Ni tan sols a Israel no li compensa subjugar els palestins perquè l’obliga a viure sempre en alerta, amb la seva pitjor cara darrere d’un mur.
Trump s’ha acostat a l’abisme i ha entès que no el pot saltar. Els mercats i l’opinió pública han donat l’esquena a Grenlàndia. Els nord-americans no volen un pinxo a la Casa Blanca, i tampoc no volen plantar banderes en nous territoris. Fins i tot uns pocs congressistes republicans han aixecat una mica la veu. Creuen que, si Trump no es modera, no renovaran els escons a les eleccions del novembre.
Trump és el caos i, per tant, el somni de qualsevol psiquiatre. No anticipa, improvisa. És molt impulsiu i poc reflexiu. El guanyen l’instint i l’avarícia. L’enriquiment personal és una altra característica típica dels cabdills, i Forbes calcula que en un any la seva fortuna
ha passat de 3.900 a 7.300 milions de
dòlars.
No és lògic, per tant, que Trump es mostri tan agressiu amb Europa quan la necessita per continuar creixent i també per frenar la Xina. Un bon psiquiatre, en tot cas, podria dir que no la menysprea tant com l’enveja, i posaria com a exemple els trofeus daurats amb què ha decorat la llar de foc del despatx oval, que són tots antiguitats europees.
Els països de l’OTAN i la UE tenen una gran capacitat d’influència a Wall Street
A qui viu en l’excés li costa de veure els límits, sobretot quan no hi ha ningú al costat per advertir-lo que està a punt d’ensopegar. Aquesta setmana Europa i el Canadà han marcat Trump a Grenlàndia, i ell, encara que sigui només per instint, s’ha aturat. Aviat tornarà a dir que no poden frenar la seva ambició res ni ningú, però llavors ja sabrem que no és veritat.
