Vaig pensar a llevar-me la vida
La meva situació era tan dramàtica que vaig arribar a pensar a llevar-me la vida”, va declarar dies enrere, durant el seu interrogatori, l’empresari Ja-vier López Madrid, investigat en dues causes judicials. Una, per la seva contractació amb finalitats ominoses de l’excomissari Villarejo. L’altra, per assetjar la doctora Elisa Pinto, a qui pretenia sense èxit, i que després va ser apunyalada dues vegades, una en presència del seu fill de deu anys.
“M’han destrossat la vida. El que pot passar és: o me’n vaig d’ Espanya o em suïcido”, va dir Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, durant el judici que va acabar al novembre amb la condemna del fiscal general de l’ Estat.
El grup de suïcides per honor està, en l’era Trump, com l’Espanya buidada
Els casos de l’empresari i del comissionista són diferents, però coincideixen en dos punts. Tots dos tenen connexions estretes amb el poder polític i econòmic, que utilitzen sense rubor. I tots dos volen presentar-se davant l’opinió pública com a víctimes, malgrat els indicis o proves en contra seva.
El magistrat Martínez Arrieta va replicar amb sorna a González després d’escoltar la seva disjuntiva: “No li recomano cap de les dues coses”. Altres ciutadans potser li haurien aconsellat que optés per una o l’altra. Individus com López o González, que van a sac contra els que denuncien els seus abusos, després volen fer pena a la societat. Una tasca ímproba.
Bona part de les 700.000 persones que, segons l’OMS, se suïciden a l’any pateixen depressions, addiccions o assetjament. D’altres han passat per experiències bèl·liques o pertanyen a sectors vulnerables. No consta que López o González figurin en aquests grups de risc. Encara que bé podrien entrar en el de persones que se suïciden per raons d’honor, conscients que les seves conductes han defraudat la confiança social. A la Grècia clàssica aquest frau es resolia admetent la pròpia flaquesa i negant-se a viure amb ella, via suïcidi.
Però ni López ni González no se situen tampoc en aquest grup, que a l’era Trump està com l’ Espanya buidada. Les seves malifetes no els causen vergonya ni penediment. Els inciten només a provar de fer pena. I en fan. Tot i que d’una altra mena de la que ells voldrien.