Tots som pops, i en Guillamon més
Literatura
L’escriptor publica ‘Rascaparets’, un recull de contes breus marcats per l’humor
Julià Guillamon davant de l’atracció infantil del pop del parc de la Pegaso a Barcelona
Molts lectors deuen haver pensat sovint que molts dels articles que publica Julià Guillamon (Barcelona, 1962) són petits contes. Doncs tenen raó, i la prova és aquest nou Rascaparets (en castellà, Cerillas Garibaldi, tots dos a Galàxia Gutenberg), que reuneix una setantena de relats breus que abans van aparèixer en aquestes pàgines, convenientment treballats i reescrits, esclar.
“Des del primer moment els vaig pensar com un llibre, perquè estava megacansat de fer autobiografia i tenia ganes de fer altres coses. Els conceptes bàsics del llibre són la brevetat, l’humor i les ganes de mirar cap enfora més que no pas cap endintre, perquè tots plegats n’hem fet un gra massa, d’explicar la nostra vida”, explica l’escriptor des del parc de la Pegaso, on hi ha un pop gegant que lliga molt amb l’esperit lúdic que impregna els relats.
Lee también
“A mi m’agrada riure. No sé si soc una persona incoherent o és que m’he anat tornant humorista. Un cop vaig llegir un article del Pla que parlava d’ell com a escriptor humorista... Jo també soc un escriptor humorista, i suposo que això ve del fet que el Monzó és el meu mestre”.
A partir de la idea amb què titula el llibre, que és com a Catalunya s’anomenaven els mistos Garibaldi, Guillamon toca temes molt diversos en què també aflora la crítica social. Com un pop, ho toca tot, ja sigui la reduflació, la intel·ligència artificial, el canvi climàtic, els ultraesports, els megaconcerts de moda o els canvis en la manera de vestir. “M’agrada anar mirant la gent, tinc un punt sociològic”, diu. Fins i tot inclou una mena de fals autoretrat: “Es començava a parlar seriosament de la IA i et deien que serveix per connectar això amb allò... És el que hem fet molts tota la vida, no? Eres com el raret, perquè xuclaves informació de tot arreu, i hi havia gent que se’n fotia i tot, però nosaltres ja érem robots, ja érem intel·ligències artificials, d’alguna manera. Són situacions d’inversió de valors, per crear una situació paradoxal”.
“Hi ha alguna venjança, perquè vas aguantant i ets bon tio, però hi ha un moment que et canses que et prenguin el pèl”
Escriu de maneres molt diferents, però aquí la inspiració que el guia és la prosa de Salvador Espriu: “Als anys trenta feia aquest tipus de contes, i és molt bon contista. M’agrada molt el format, agafar un element de l’actualitat més o menys exòtic i desenvolupar-lo literàriament, fins i tot amb personatges que comenten la jugada, que si el gall fer o un quadre que han restaurat. Si a Les cuques (Anagrama, 2020) seguia molt Sagarra i a Les hores noves (Anagrama, 2022) era Pla, aquí vaig pensar fer una cosa més de l’Espriu”. “Amb aquest format vas de cara a barraca, i en això el periodisme és un aprenentatge molt bo, perquè has de començar amb alguna cosa que enganxi la gent. La gràcia és, pum!, que sigui tot molt ràpid i no perdis el lector pel camí. A més, el text curt és molt del nostre temps, que calen coses compactes, precises, ràpides i figuratives”.
Per l’escriptor, la mirada humorística també té a veure amb el fet que “els escriptors en general tenim un empatx de transcendència, volem ser importants i sembla que és més important si és més trist, però jo sempre lluito contra això, perquè pots arribar a ser divertit i alhora molt profund en les percepcions que tens de la societat, del món, i que faci gràcia, perquè l’humor és un ganxo”.
Tampoc no oblida parlar de les tendències de moda que veu, ja sigui que en comptes de sabates tothom va calçat amb vambes, o que el jovent va sempre amb màniga curta. “Vinc de la cultura pop, com es pot veure llegint El rellotge verd (Anagrama, 2024). M’agrada parlar de les coses que es posen de moda a la premsa, com la geotèrmia de superfície, per posar un exemple, mirar-me-les i recrear-les literàriament”. Hi ha moltes coses que semblen inventades, i no: “El que passa és que la realitat és tan absurda que exagerant-la una mica et dona joc”. Els lectors atents hi trobaran potser “algunes venjances, perquè vas aguantant i ets bon tio, però hi ha un moment que et canses que et prenguin el pèl i tens ganes de tornar-t’hi, i deixo anar alguna bufetadeta”.
Treballats al llarg de dos anys, els contes estan ordenats tal com els va escriure, i això fa que hi hagi varietat i modulació, com el fet que prou separats hi surtin dos contes sobre els Reis d’Orient, en comptes dels típics de Nadal: “És que no n’hi ha gaires, i sempre m’ha agradat escriure’n. Ara estic fent contes d’Any Nou, que és una cosa que no existeix...”.
Encara que els publiqués com a articles, des del principi tenia clar que escrivia un llibre de relats
“Els llibres de contes són molt atractius perquè pots fer moltes coses diferents. Hi ha un moment que hi ha molts contes satírics, molt bèsties, cap a la part del mig, i cap al final van sortint uns contes de fantasmes contemporanis, que no és nostàlgia sinó senzillament la presència del passat en el present. Són contes amb personalitat pròpia, un retrat de la comèdia humana, tràgica i còmica en la qual estem ficats, és a dir, en la qual hi ha uns problemes de ca l’ample i un desgavell de collons, però més val que riguem”, sentencia.