Un Govern atropellat
Anàlisi
El Govern de la Generalitat ha perdut la condició d’ Executiu a l’ús. És un gabinet de crisi permanent. Seria difícil negar-li la bona voluntat, l’afany per arreglar –unes vegades, amb mesures estructurals a llarg termini, d’altres, amb pedaços i reparacions exprés– un país tan singular que, per una banda, assoleix altes cotes d’excel·lència i és admirat al món i que, per l’altra, es descús per les costures més bàsiques. No és estrany que al cim d’aquest Govern –aquests dies de malaltia del president Illa al més alt escalafó directiu– hi hagi l’hiperactiu conseller Albert Dalmau. Ja ho sabeu: dels productors del pla Endreça de l’Ajuntament de Barcelona... Però amb aquesta bona voluntat, de vegades acompanyada de certa sobreactuació i potser d’una excessiva exposició –no seria més adequat comunicar una mica menys, però fer-ho millor?– no n’hi ha prou. El Govern, envestit per la crisi ferroviària, afronta una situació enverinada, d’una gravetat tan gran que empetiteix la que en plena sequera va obligar els seus predecessors a convocar eleccions. I el pitjor de tot és que no s’entreveu cap solució, perquè ningú la té, tampoc aquest Ministeri de Transports que divendres al matí, amb els trens paralitzats, va tenir la infeliç i extemporània pensada de reenviar una nota de premsa en què proclamava el seu compromís amb la millora del servei. Som espectadors i patidors d’una pel·lícula de terror amb pinzellades del pitjor vodevil: personatges que entren i surten per portes que s’obren i es tanquen constantment i que no es troben mai, que es menteixen els uns als altres, que es boicotegen (Renfe a la Generalitat, Adif a Renfe, els maquinistes a aquella empresa mixta que creiem que naixerà amb patologies i en un clima d’absoluta desconfiança...). I en aquest context, discursos com el d’aparqueu el cotxe i passeu-vos al transport públic van de camí a convertir-se en un mal remake d’aquell anunci de la Renfe dels anys setanta que deia: “ Pare, vine amb tren”.
