Trens que no porten enlloc
Aquests darrers dies, potser veient que tothom s’ha tornat expert en trens, he recordat algunes coses que vaig escriure anys enrere. En un poema d’un llibre publicat l’any 1992, explico un viatge en un tren net i ràpid on tothom va assegut còmodament. En contrast amb la burgesa modernitat del tren, i mentre observa el paisatge, el viatger veu el seu rostre reflectit a la finestra i fa una reflexió introspectiva. El poema no diu el nom del tren. Era el Catalunya Express. Feia l’itinerari Figueres-Girona-Barcelona i parava només a Sant Celoni. Línies similars anaven de Barcelona a Lleida, Tarragona i Tortosa. Era el súmmum de la modernitat. El trajecte Girona-Barcelona trigava una hora i cinc minuts. Passava per les vies convencionals i era un pèl més car que els regionals que s’aturaven a totes les estacions. Principi dels noranta. Una hora i cinc minuts de Girona a Barcelona.
Era magnífic. A poc a poc, l’èxit d’aquests trens va anar fent-los menys nets i una mica impuntuals. Ja no feien aquella impressió de modernitat i eficiència, però encara et portaven més de pressa a Barcelona que agafant el cotxe i pagant autopista (i pàrquing). En un moment donat, aquells trens es van tornar bruts i es retardaven per sistema. Van perdre el nom. Envellits i degradats, ara es diuen Regional Express. Per anar de Girona a Barcelona triguen una hora i mitja.
30 anys gastant el que no teníem, 30 anys ferroviàriament perduts
Com és que, en comptes de progressar, aquestes línies han empitjorat amb els anys? Sense voler donar-me-les d’expert, tinc la meva hipòtesi. La vaig formular en un article a El Punt , a començaments de segle, quan el Catalunya Express declinava. 8 febrer del 2006. L’Ajuntament de Girona, presidit per Anna Pagans, acompanyada per regidors de tots els partits (del PP a ERC), va visitar el Ministeri de Foment per demanar l’ampliació del túnel de la nova línia de l’AVE. Eren els anys de l’eufòria de l’alta velocitat. Vaig ser dels pocs articulistes que van criticar la petició. Els diners de l’AVE serien en detriment del tren normal, que quedaria per als pobres. Considerava que aquell túnel era una obra faraònica i que invertint només una petita part del que costava desplegar les vies de l’AVE, es podien reforçar i modernitzar les vies convencionals, que farien possible una sòbria però eficaç ferrovia europea a tot Espanya. Reforçant les vies normals, el trajecte de Girona a Barcelona es podria haver fet en 50 minuts, potser menys i tot.
Com explicava dissabte Enric Juliana en un dels seus articles magistrals, l’aposta per l’AVE tenia un objectiu polític: escurçar les distàncies, diluir les autonomies, reforçar la centralitat de la capital. Totes les províncies van voler el seu AVE a Madrid. Un AVE que espanta Lisboa (no vol línia directa amb el centre espanyol, sinó amb Galícia), que ha estat xuclant sense recança les energies de l’Espanya buidada i que va acomplexar un ministre d’Obama, el qual, visitant la gran expansió de l’alta velocitat espanyola, lamentava que els EUA no se la poguessin permetre.
L’Espanya nou-rica es desperta ara amb el tren convencional arruïnat i envellit, frustrant i ofensiu (Rodalies) i amb dificultats per mantenir en bon estat la xarxa d’alta velocitat. Els treballadors nouvinguts o autòctons han estat expulsats de les grans ciutats: han de viure en llunyanes perifèries i necessiten els Rodalies, que fallen sistemàticament des de fa dècades (per cert, aquesta gent tampoc no ho té fàcil per entrar en cotxe a Barcelona: els vehicles de segona o tercera mà han estat demonitzats pels governs de les modernes esquerres). L’AVE de Girona a Barcelona va sempre ple, però ja no és puntual i no compleix els horaris. Sovint triga 50 minuts a fer el trajecte. El dispendi faraònic de la xarxa d’alta velocitat s’oxida i, accidents tràgics a banda, ha servit per empatar amb l’enyorat Catalunya Express. 30 anys gastant el que no teníem. 30 anys perduts.
Sílvia Paneque dona aquests dies la cara i fa un esforç esgotador per entomar una història de 30 anys ferroviàriament incomprensibles. És molt valenta: encaixa, estoica, els insults, les exigències i les indignacions dels que, començant pel seu partit i tots els altres (dels espanyolistes als independentistes), han contribuït en aquests anys a fer possible una caríssima doble via de trens que no porten enlloc.