Reflexions després de la tragèdia
Opinió
Fa una setmana ens vam despertar amb el cor encongit per les dimensions del tràgic accident ferroviari a Còrdova que ens va fer viure, uns quants dies, una manera de fer política a què no estem acostumats. Els partits han estat a l’altura, exceptuant Vox –que no ha sorprès– i Isabel Díaz Ayuso, la primera a aixecar la veu per demanar explicacions al Govern espanyol, i així va deixar malament Alberto Núñez Feijóo, a qui venia a criticar per sotmetre’s a un silenci, va dir, imposat pel Govern de Sánchez.
Els líders polítics van fer el que havien de fer durant els dies de dol i fins que es van rescatar i identificar els difunts. Col·laboració institucional per sobre de tot i un acord implícit de no fer política amb la desgràcia per treure’n algun rèdit. Un respecte que no vol dir que no s’hagin de demanar explicacions i transparència respecte al que ha passat. Informació que es demana al seu temps, no amb els serveis d’emergències encara treballant.
Uns pressupostos per afrontar el que s’està posant sobre la taula no serien sobrers
Les explicacions han de ser clares i detallades, i així ho va entendre Pedro Sánchez, que va sol·licitar comparèixer immediatament després que el líder del PP en demanés la presència al Congrés per informar de les causes de l’accident d’ Adamuz i dels incidents que ha patit Rodalies a Catalunya, que han provocat la mort d’un maquinista en pràctiques i la suspensió del servei.
Del que s’ha viscut aquesta última setmana tots n’haurien de treure diverses conclusions. La primera, tot i que la menys transcendent, és que el ministre de Transports, Óscar Puente, és més bon polític i més bona persona quan abandona el paper de flagell de l’oposició, el to aspre i insultant, i es dedica a gestionar i comunicar el que importa.
La compareixença del president podria ser un bon moment perquè els nostres dirigents admetin que, entotsolats en la destrucció del contrari, el que és important estava relegat, i quan la realitat ens ha caigut a plom amb la força dels dos trens que van xocar a Adamuz, cal reorientar el rumb i posar el focus en el que és necessari. Uns pressupostos per fer front a les qüestions que s’estan posant a sobre de la taula no serien sobrers.
Tot i això, no ens enganyem. Encara que no ho sembli, estem en campanya electoral. El 8 de febrer hi haurà eleccions a l’ Aragó i, malgrat que l’inici de la campanya es va endarrerir pel dol respectat per tots els partits menys per Vox i Abascal, la crispació, la desqualificació del contrari i els insults tornaran, i els problemes continuaran esperant, a l’ Aragó i a la resta d’ Espanya: els ferrocarrils, Rodalies, l’habitatge, la sanitat.
Si les enquestes es veuen confirmades per la realitat, i no hi ha res que faci pensar que pugui passar el contrari, la situació serà la mateixa hi havia abans que el president aragonès, Jorge Azcón, avancés les eleccions. Els seus desacords amb Vox impedien l’aprovació dels pressupostos per al 2026, i quin serà el resultat?, que el PP i Vox continuaran tirant-se els plats pel cap, perquè tenen les mirades posades en una altra banda, a les generals, siguin quan siguin.
Al final, el PP d’ Aragó tindrà, segons la mitjana de les enquestes publicades fins ara, 30 escons, dos més que ara, però lluny dels 34 que suposen la majoria absoluta. El PSOE continuarà amb la seva tendència a la baixa, perdrà cinc diputats i es quedarà amb 18, i Vox es continuarà engreixant amb 5 escons i arribarà als 12. Els partits principals hi haurien de pensar.
Ah. I que no oblidin que l’accident de tren va motivar la suspensió de la trobada entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, que tenia per objectiu, en principi, l’enviament de tropes a Ucraïna. La situació de Grenlàndia i el finançament autonòmic eren assumptes que segurament s’haurien d’haver abordat, però ara n’hi ha molts més, i els serveis públics requeririen una mica d’atenció.
