La gotera
Fa vint anys que vaig comprar el meu pis a Barcelona i vaig tardar poc a tenir coneixement de les goteres al lavabo del meu veí de replà, en Jose, de qui ja he parlat en algun altre article. Un parell de vegades, aquestes goteres van tacar el meu costat de la paret que separa els nostres apartaments. Durant uns anys, fins i tot van arribar a dos habitatges situats sota seu.
Vivim en una finca del segle XIX al Raval, però no és pas una finca abandonada. És una de les poques de la nostra zona que tenen ascensor i els propietaris constantment invertim en reformes. Vam ser dels primers a passar la ITE (inspecció tècnica d’edifici) i col·locar càmera de seguretat a l’entrada quan van començar els problemes d’ocupacions. Quan va tancar la impremta dels baixos, vam reforçar l’estructura de pilars i bigues de l’edifici. Fa un parell d’anys, vam renovar el vestíbul… Però la gotera continua.
En Jose i jo vivim a l’última planta de l’edifici, als apartaments que tenen accés als terrats, i, per tant, la gotera no ve de cap pis superior, sinó de la coberta. I no hi ha manera de saber quin recorregut fa l’aigua des del terra del terrat fins al sostre d’en Jose.
Malgrat les reformes a la finca, les goteres al lavabo del meu veí Jose continuen
Descomptant les èpoques de sequera, és estrany l’any en què no s’ha hagut de trucar a algú per reparar la gotera. Han aixecat el terra del seu terrat, han canviat i tret a l’exterior les canonades de desguàs, han tallat i tapiat unes antigues xemeneies que ja no donaven servei, han vingut mil vegades a revisar el meu terrat i les connexions entre els drenatges, han ampliat la coberta del celobert, per si l’aigua entrava pels laterals. Treballs verticals, horitzontals i en diagonal… Però la gotera continua.
No soc capaç de comptar les vegades que he entrat al lavabo d’en Jose i he vist aigua brollant per la paret o el sostre, i el terra o la pica plens de galledes. Ni les vegades que li han trencat el pladur del sostre per intentar endevinar d’on ve l’aigua.
Aquest dissabte, vaig enviar a en Jose una fotografia de les marques de pintura negra sobre el terra vermell del meu terrat, que van deixar els operaris que van venir la setmana passada. “Tornaran? –deia el missatge–. Perquè m’han deixat el terrat
a piquets, però aquest tipus d’art no m’agrada”.
En Jose, que és una persona que sol estar sempre de bon humor i –com a artista que és– té una certa capacitat per oblidar els problemes quotidians, va explotar: “A mi l’art que no m’agrada és aquest”, va contestar adjuntant una foto del seu lavabo, una altra vegada ple de galledes. Tenia raó. En aquest tipus de situacions no hi cap la frivolitat ni la ironia. Si no, pregunteu-ho als usuaris de Rodalies.