Quan Illa torni

Sempre s’aprèn de mestres del periodisme i de l’humor com Toni Clapés. Aquests dies, ell i la seva tropa a RAC1 fan una connexió amb el seu particular Salvador Illa ingressat i, amb ell, dialoguen com si el president fos el protagonista de la mítica pel·lícula Good bye, Lenin! , seguint-li la corda quan diu que el seu equip de govern li diu que tot va bé, com sempre, moderadament. L’humor com a gran “article d’opinió” per despullar el poder, per exemple, sobre el buit que en un moment crític ha deixat Illa, per motius de salut.

És innegable que, ara, els qui defensaven el relat del Govern de gestió eficaç tenen un problema argumental gros davant tothom que visqui a peu de carrer i d’andana. La fuita en la credibilitat del Govern és gran, incapaç de tapar amb la seva acció el descomunal desastre que és Rodalies.

La incapacitat d’esmenar-ho com cal evidentment no ve d’ara i hauria existit segurament en qualsevol circumstància amb un altre govern al volant, però el relat del “govern de tothom”, que, per tant, havia de resoldre “les coses que interessen la gent”, queda indissimuladament tocat.

I això és greu, perquè avui, a Catalunya, com força arreu, es detecta que la gent ja no busca institucions perfectes, sinó coherents. És a dir, que es percebin com a autèntiques, amb poca distància entre com es defineixen i com fan. I aquí l’esvoranc en la imatge de l’actual Govern és evident. Però això no és principalment un problema de comunicació, perquè aquest departament no fa miracles sense una acció eficaç.

D’aquí que quan Illa es reincorpori a la feina, ja del tot recuperat, tingui un repte majúscul per afrontar que en part hauria de passar per dos fronts que propis i estranys (en públic i en privat) li han identificat com a mancances que no l’ajuden a enlairar-se (per exemple, a les enquestes). D’una banda, haurà d’elevar el to d’exigència amb Madrid i plantar-se i exigir el que calgui, per molt que li costi personalment, davant Pedro Sánchez. De l’altra, haurà de complir amb un compromís contret en el seu discurs d’investidura, quan va ser interpel·lat sobre la desproporció i la barreja de naps i cols que havia impulsat amb departaments com l’encapçalat per la consellera Sílvia Paneque.

Illa va dir que no li caurien els anells per remodelar conselleries si no es mostraven funcionals. És evident, doncs, que cal alliberar de pes Paneque (i qualsevol altre que hagués estat al capdavant del seu macrodepartament en una crisi com l’actual i davant els seus resultats), i això implicarà una crisi de govern que s’haurà de fer i d’explicar amb el detall i l’abast que calgui, però que és poc defugible des del punt de vista més elemental que el relat i el tarannà del president també ens havia projectat que el descrivia: el sentit comú. És a temps de reivindicar-ho via fets ( storydoing , en diuen). Però si triga gaire a posar-s’hi, aquest tren que a d’altres no arriba a ell se li pot escapar.