“No vull que el meu fill Marc corri el Dakar ni de conya”

Joan Nani Roma (Folgueroles, 1972) amb prou feines ha pogut descansar des que va tornar de l’ Aràbia Saudita amb el tuàreg del segon lloc en cotxes sota el braç. Entrevistes, actes promocionals, viatges... El pilot català, de visita a Guyana Guardian , explicava les sensacions sobre tornar a sentir-se competitiu per primera vegada des del 2019, com l’ha influït el seu fill o el futur del seu protegit, Edgar Canet.

Un segon se celebra?

Se celebra depenent de com hagi estat. El valor del resultat te’l donen els rivals que has tingut, com has competit i com ho has fet. Gaudim de guanyar, que és l’objectiu, però aquest segon lloc l’he gaudit i el celebro més per com ho he fet i d’on vinc. Perquè ho he aconseguit corrent molt, competint contra gent molt bona, i perquè no ha estat un segon circumstancial, per trencar tots.

Va veure opcions de guanyar?

Les dues etapes marató ens van matar. Vam perdre el Dakar aquells dos dies. En el primer, per sortir davant 300 km obrint pista, els de darrere ens van recuperar molt, Lategan 29 minuts, i Al-Attiyah, 22. I en la segona marató vam cometre un error, per 30 metres ens vam passar un control. Va ser clau per ser més a prop d’en Nasser­, lluitant cos a cos, no a 8 minuts.

Va dir que estava molt més content per tornar a sentir-se competitiu que pel podi.

Sí, és el que estic celebrant ara. No em sentia competitiu des del 2019, el meu últim podi. El 2020 vaig córrer amb el cotxe que vaig trobar, i després em vaig posar a fer cotxes , el Prodrive, amb milers de quilòmetres de tests, però sense competir. Després vaig tenir el càncer i després vaig entrar al projecte de Ford, amb molts tests i sense competir, fins al 2025, que vaig córrer tres curses i he pogut arribar bé al Dakar. Per això celebro més el nivell que he tingut que el podi.

I amb més competència...

Una cosa que em satisfà moltíssim és que és l’època del Dakar en què hi ha millors cotxes i millors pilots­. Hem estat 13 o 14 pilots ràpids; fa uns anys eren quatre o cinc.

Molts han redescobert Nani Roma en aquest Dakar.

Bé, perquè a la vida i l’esport s’oblida ràpid. Quan vaig guanyar amb moto [2004] va ser molt bèstia en publicitat i de retorn, tothom em coneixia. L’any després vaig debutar en cotxes, vaig ser 6è, i a la gent li semblava poc, s’oblidava de la meva època de guanyar. Ara diuen “però si aquest és viu”.

Aquest any ha corregut amb la motxilla d’haver superat un càncer i haver batallat amb la lesió medul·lar del seu fill. En què l’ha notat en competir?

M’ha servit per relativitzar-ho molt tot. Abans, si una etapa del Dakar no m’anava bé era com si no hi hagués res més al món. Ara m’adono que el més important és la salut, la vida. Vaig superar el càncer, i l’accident d’en Marc m’ha ensenyat moltíssim a no queixar-me, perquè ell no es queixa mai, no plora mai... No tinc cap dret a queixar-me, com a pare o esportista. M’ha donat una manera de competir diferent, de relativitzar-ho tot, de lluitar sense queixar-nos, sense esperar res a canvi.

Molta gent no és conscient del que fan.

Carlos Sainz júnior va pujar amb el seu pare en uns tests a Saragossa. I quan va baixar va dir: “Esteu superinfravalorats. El que feu és molt bèstia”. És molt difícil transmetre el que passa en un cotxe. Hi va haver una etapa, a les dunes, en què vaig tenir dos impactes de 15g, són 15 vegades el teu pes, i alguns de 10g, per cops frontals a les dunes a la velocitat que anàvem. D’un cop se’m van apagar els llums, una fracció de segon, i després veia les estrelles, com als dibuixos animats. Vaig haver de prendre un ibuprofèn pel mal de cervicals. I continues a fons. Però no ho fem perquè la gent ens entengui, sinó per guanyar.

En aquest Dakar, el seu apadrinat Edgar Canet s’ha matriculat. Què li va semblar?

Vaig estar molt content el dia que va trencar la roda...

Ah, sí? Per què?

Perquè anava perfecte per treure-li pressió. Li va anar molt bé, va ser un bany de realitat, el Dakar és això­. Quan el vaig veure aturat amb la roda trencada em vaig dir “de puta mare!”. Perquè de la mateixa manera et pots trobar allà la moto sola, sense ell, evacuat en helicòpter.

L’Edgar ens explicava que vostè no volia que corregués el Dakar. Per què?

Saps que va tenir un accident de motocròs, es va lesionar la medul·la i va estar una nit que no sentia les cames? Doncs agafa i em diu que vol córrer el Dakar. Li vaig dir: “No, jo no t’ajudo”. Llavors va començar a buscar-se la vida. El vaig ajudar a donar-li les eines i va demostrar que tenia talent. La seva projecció és molt bona, però se l’ha de deixar madurar.

El veu un potencial guanyador del Dakar? Per al 2027?

Sí. L’any que ve serà més madur. Normalment, els pilots que han guanyat molts Dakars amb moto ho han aconseguit el quart any. Per mi encara li falta una mica, però aquest 2026 correrà tota la temporada, i l’any que ve ja hi pot lluitar. Jo li dic “tingues paciència, el teu moment arribarà i lluitaràs per guanyar”.

I arribarà el moment de Marc Roma al Dakar?

Hòstia, ara per ara no és un lloc segur on m’agradaria que anés. Ara tindrà un car-cross i començarà a fer curses. I això li dona la vida. Però, sincerament, veure Isidre Esteve, Albert Llovera... Sempre estava de cul amb això, perquè pensava que si bolcaven no els podrien treure i em preocupava. Però em va canviar l’opinió quan vaig veure el meu fill la primera vegada que va provar un cotxe l’any passat. Pilotar és el més proper a la normalitat per a ells.

No vol que corri el Dakar?

No, no vull que corri el Dakar, ni de conya. Això segur. Em fa por. En un circuit, si té un accident, en 0,1 hi ha 10 persones, extintors, hi ha de tot. Però enmig del desert passa alguna cosa i no saps què passarà... El món no s’acaba fent el Dakar.

Encara el veig de copilot seu...

No, això segur que no. Que competeixi, encantat, perquè li dona la vida. Que continuï treballant per estar preparat físicament per quan arribin novetats mèdiques i tecnològiques. Que arribaran.

Toni López Jordà

Ver más artículos