Hegèmons i demosclerosi
Hi ha un detall en el discurs extraordinari del primer ministre canadenc a Davos que grinyola. Mark Carney, que va sorprendre el món amb un speech ben construït, culte i oportú, va parlar d’hegèmons i hiperescaladors, i referint-se als primers va donar a entendre que el Canadà patia l’assetjament d’un d’aquests països que tenen una posició hegemònica política, militar, tecnològica o cultural.
Era clar que Carney es referia als Estats Units de Donald Trump, per bé que el seu discurs inclogués tot el globus i volia interpel·lar tots els països que també senten l’alè de la Xina i Rússia.
El Canadà ha estat durant molts anys un hegèmon, potser de segona fila, però un hegèmon al cap i a la fi. Ho va demostrar el 1995, en l’anomenada Turbot War, quan en la batalla atlàntica per l’halibut de Terranova no va dubtar a fer servir la seva força naval per intimidar i aturar els pesquers espanyols, tensant les relacions amb Espanya en un gest tan clàssic com inequívoc de poder hegemònic.
Dit això, el discurs de Carney és digne de relectures i de mantenir-lo com a referència per entendre què està passant al món i com hauria d’actuar la comunitat democràtica internacional davant polítiques com les de Trump, Xi Jinping o Vladímir Putin.
El Canadà ha estat durant molts anys un hegèmon, potser de segona fila, però un hegèmon al cap i a la fi
Carney, i a això anava, també va parlar dels hiperescaladors, referint-se als gegants tecnològics que tenen la capacitat de créixer, expandir i gestionar infraestructures digitals i d’IA a escala global. Sense esmentar-los pel seu nom, es referia a OpenAI, Meta, Nvidia, Oracle, Amazon o xAI, les empreses que des de fa anys ultrapassen les lleis o les regulacions tecnològiques de bona part del món, incloent-hi la Unió Europea.
A la dècada dels vuitanta, el politòleg francès Michel Crozier va parlar per primera vegada de la demosclerosi a l’obra La société bloquée (Seuil, 1999). Crozier descrivia aleshores l’existència de grans companyies globals que no atenien l’equilibri polític del món i acceleraven la seva tecnologia i, fent-ho, contribuïen a l’esclerosi de la democràcia.
Tot i que la Unió Europea està cansada de sancionar els hiperescaladors per no complir les normes, és clar que, amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial i l’aposta oberta i total de l’hegemònic nord-americà per ells, la demosclerosi ha deixat de ser una metàfora per esdevenir una patologia estructural del sistema. No és només que la democràcia estigui malalta: és que els que concentren avui el poder ja no semblen interessats a curar-la.