Cremar benzina
Sortir de casa és una activitat de risc moderat. No extrem, perquè això seria demanar cita a l’administració, però és alt. Altíssim. Hem passat de l’era de la mobilitat a la de la val més que no et compliquis ni et juguis la vida.
Ho vam intentar. De debò. Vam provar alternatives modernes, conscients, netes. Però ja hem après que l’únic intel·ligent és anar amb cotxe, híbrid o millor de gasolina, aquella vella fiable i mal vista. Sempre i a tot arreu. No és apologia del fum i del querosè. És logística emocional, pura supervivència. Perquè no volem ser herois sostenibles. Perquè estem tips que se’ns tracti com a pedagogia climàtica a bord.
Perquè el cotxe elèctric és una idea fantàstica fins que et quedes sense càrrega enmig del no-res. Amb cobertura moral però no telefònica. Perquè et sembla una idea intel·ligent i fins i tot econòmica fins que assumeixes que les subvencions promeses només arriben fora de termini.
Les vies fèrries fan pena, però el panorama de les nostres carreteres és surrealisme asfaltat
Sí, sí. Cotxes i de benzina, aquella vella fiable i mal vista que no t’abandona en una cuneta pedagògica perquè reflexionis sobre la transició energètica mentre esperes que arribi la grua. Cotxes amb el dipòsit fins als límits, que les gasolineres, com els caixers automàtics, estan desapareixent del mapa. I conduïts amb un compte estratosfèric, que les vies ferroviàries fan pena però el panorama de les nostres carreteres és surrealisme asfaltat.
Qui les revisa? Qui decideix que un sot ja forma part del paisatge? Qui ha convertit la circulació en una gimcana interpretativa? Cal llegir l’asfalt, intuir el revolt, imaginar la ratlla, endevinar els límits, esquivar els pirats que no saben el que és un intermitent... I sobretot cal aprendre a ballar entre aquells camions descomunals que s’avancen a tota llet per guanyar-se la supremacia del carril esquerre. Les seves curses temeràries existencials, tan perilloses a l’AP-7, exemplifiquen que Espanya ja no es recorre sinó que se sobreviu. Valle-Inclán estaria meravellat.
Ens demanen paciència. Anuncien plans i ajuts que no cauen mai. I com que el sistema no hi arriba, un hi arriba com pot. I si pot ho fa amb el seu cotxe de benzina, paciència i assegurança a tot risc. Assumint que la realitat, aquella senyora maleducada que sempre té pressa, t’avançarà segur. I si pot, per la dreta.
