La més feminista
M’he tornat feminista. Gairebé de sobte. I no per militància sinó per asfíxia. Durant anys vaig creure en l’esforç sense gènere, en el talent com a salconduit i en l’èpica individual com a sistema de millora i de defensa. Em sentia per sobre del ressentiment, de la queixa, del discurs, donant la igualtat per feta i considerant que el que fallava era la competència personal. Pensava (gràcies, sobretot, a una cap que vaig tenir, que de tan dolenta, dolentíssima, em va fer sospitar de la sororitat com d’un paradís farcit de mines rosades) que quan una era bona, boníssima, el món acabaria cedint.
Estava convençuda que el feminisme era una exageració. Una excusa per a les que no volien lluitar massa.
Espòiler. M’equivocava.
És cert que, cent anys després que Virginia Woolf la demanés, ja gairebé totes tenim una cambra pròpia. Amb la clau, la taula i el silenci que també exigia. Però ells continuen entrant i sortint al seu aire. Per dir-nos on col·locarem el sofà, per decidir el clima, el soroll, el valor del que escrivim. En el nostre present emmarcat en una igualtat de disseny escandinau (de línies netes, discurs neutre i consciència tranquil·la), és una llàstima però continuen manant ells i només ells. Ara amb llenguatge inclusiu, vambes i somriure d’aliat. Però romanen al comandament. Decideixen en política, economia, cultura i bellesa i fins i tot en l’alta costura, aquell regne on el cos femení és altar i matèria primera. Ells creen el relat, nosaltres l’habitem. Malaguanyant la vella lluita d’Olympe de Gouges i companyia entre discursos, pegats i costures.
Avui soc feminista amb unes ganes boges de retirar tapissos i moquetes velles
És una autèntica llàstima que el talent femení continuï accentuant la seva data de caducitat i el masculí doni per a grans biografies. Que ells manin de debò i nosaltres, tret de comptades excepcions, orbitem com a molt en les vicepresidències. Que l’ambició masculina sigui mostra de caràcter i la nostra, neurosi i amenaça. O que l’error amb testosterona es consideri aprenentatge i el femení, sentència.
El feminisme no ens salvarà de la història, però ens ajuda a explicar-la per no reeditar-la. A entendre que aquella habitació que demandava la pobra Virginia no era una meta sinó un avís. Un començament. Perquè tenir espai sense poder (ni poder tan sols per canviar-lo) és una altra forma de clausura. Avui soc feminista sense dogma ni pancarta. Amb ironia, perquè la solemnitat també cansa. Amb lucidesa perquè arribes a una edat en què mirar emprenya però ja no fa tan de mal. Però amb unes ganes boges de retirar tapissos i moquetes velles. Quadres i mobles horribles. Fer caure murs i obrir finestres. No per manar com ells. Només per sortir d’aquesta apnea.
