
Ningú no és més que ningú
La certesa política més gran que tinc és que ningú no és més que ningú. Les societats més justes són aquelles on hi ha una clara consciència de la dignitat humana, més enllà de la raça, el credo, el gènere o el poder adquisitiu. Hi ha infinites maneres d’exercir superioritat; hi ha infinites maneres d’humiliar.

Permeteu-me que us parli de dos comentaris que em van fer mal al seu moment i que irremeiablement em van portar a allunyar-me de les que els van fer: una propera, de la meva pròpia família; l’altra, una feminista declarada. La primera, en un rampell de fúria el motiu del qual ni tan sols recordo, em va deixar anar: “Tu no vas ser capaç de procrear”. He de dir que coneixia bé el seu talent per a la violència verbal, però, tot i així, em va sorprendre. Com era possible que algú conscient del meu avortament natural, del problema de salut descobert arran de les proves, i al qual vaig dedicar anys de recuperació, triés aquella zona sensible per picar? Vaig descobrir una superioritat moral que ignorava: la de qui ha parit. Pel que sé, ella no havia desitjat especialment ser mare. Jo sí que vaig buscar un fill, que vaig perdre abans dels quatre mesos d’embaràs i per qui vaig passar per quiròfan amb un fred al pit que només puc comparar amb l’estampa d’un paisatge polar.
Hi ha infinites maneres d’exercir superioritat; hi ha infinites maneres d’humiliar
La feminista, malgrat la seva militància, tenia amnèsia selectiva. Coneixia la meva convalescència i aquell embaràs truncat, però semblava oblidar-ho. Més d’una vegada em va dir: “Esclar, com que tu no tens fills...”. Així, pintava la meva absència de maternitat com a fruit de l’individualisme egoista. Tanmateix, a mi no em va abandonar mai del tot la gelor del quiròfan. Fa anys, en un llibre, ho vaig descriure així: “Hi ha alguna cosa als hospitals que associo amb Sibèria. Aquella absència de matisos en el que veus, la consciència de la fragilitat, el fred que s’apodera del teu cos ajagut a la llitera, la nit absoluta quan es tanquen els ulls amb l’anestèsia. Llavors deambules per un espai indeterminat, sense horitzó, a la deriva, com aquell explorador àrtic que buscava el sud enfilat a una llenca de glaç”.
Enmig del brogit quotidià, torno a pensar en l’essencial: ningú no és més que ningú. Tampoc pel fet de ser mare o pare.
