Europa entre Vermeer i Wagner
Pocs quadres són tan hipnòtics com La lletera de Vermeer. Representa una escena gens heroica: una dona sumida en la tasca domèstica, banyada per la llum que cau d’una finestra. La poeta Szymborska va escriure aquests versos: “Mentre aquesta dona del Rijksmuseum / amb aquesta calma i concentració pintades / segueixi vessant dia rere dia / llet de la gerra al bol / no mereixerà el Món / la fi del món”. Aquell món que la Nobel polonesa lloa se sosté en l’atenció a les tasques quotidianes. L’esperança es fonamenta en la disciplina diària.
Durant dècades, la política de Brussel·les ha funcionat amb aquesta lògica. Es va habituar a una administració parsimoniosa, basada en regles, procediments i negociacions. Com a maquinària pensada per foragitar els mals del passat, va voler convertir la pau en rutina institucional. Però Europa avui, alerta Mario Draghi, té molts enemics, tant fora com dins. El vocabulari mostra el retorn del múscul: annexió de territoris, aranzels punitius, esferes d’influència. La història, molesta per la seva jubilació anticipada, ha tornat per reivindicar-se per la força.
L’europolítica s’ha especialitzat a gestionar crisis en comptes de resoldre-les
De fons sona Wagner. La nova producció al Liceu de Tristan und Isolde ens recorda per què aquesta òpera és essencial: va transformar el llenguatge harmònic per expressar un desig convertit en espera agònica, fins a tornar-se paisatge interior. El cèlebre acord de Tristany obre una dissonància que es resisteix a resoldre’s; la seva essència consisteix a ajornar el final. És l’apoteosi de la suspensió.
L’europolítica viu instal·lada en aquest estat, que de vegades sembla titubeig. S’ha especialitzat a apaivagar en lloc d’encarar: gestionar crisis en comptes de resoldre-les; respondre amb tecnicismes a reptes que demanen imaginació estratègica i confiar que les normes cobreixin els forats de la voluntat política.
En un context cada cop més agressiu, parlar de protecció ja no és un anacronisme. El retorn a un escenari de suma zero obliga a fer-se preguntes incòmodes. Europa pot seguir vessant llet, com la dona del quadre, immòbil davant el soroll? És possible mantenir la calma de Vermeer sense quedar atrapats en la suspensió wagneriana? No és un dilema estètic, sinó un imperatiu de supervivència. La Unió té una gran orquestra, però, si toca la partitura com un autòmat buròcrata, haurà perdut el veritable esperit europeu de postguerra.