Una estratègia de tapes dures
FUTURS IMPERFECTES
Els estrategs del PP han activat un pla que recorda al d'un col·leccionista de fascicles que vol completar una obra: la idea és anar sumant èxits regionals per assolir la conquesta definitiva en les eleccions generals. No es tracta d'una tàctica gaire innovadora, però la dreta de l'estat es manifesta de forma molt convencional. I força antiquada.
Personalment conservo amb cura els quatre toms d'una Enciclopedia de Ciencias Naturales, d'Editorial Bruguera, farcits de dibuixos preciosos en comptes de fotografies. Vaig completar la col·lecció quan tenia catorze anys, destinant-hi la modesta paga que rebia dels meus progenitors. El terme inicial de l'obra era abedul, una bella espècie arbòria de fulla caduca, mentre que el darrer era zumaque, un condiment d'origen llunyà.
El PP pretén vèncer els comicis com qui va reunint les entregues d'una enciclopèdia.
Sincerament, finalitzar la recopilació em va semblar tediós, sobretot perquè l'adolescent que era llavors va començar a interessar-se per qüestions que no formaven part de l'apartat de ciències naturals. O, ben mirat, potser sí que n'eren part. Però la meva tenacitat em va salvar i encara guardo a casa els meus quatre volums pràcticament nous. Igualment, a Alberto Núñez Feijóo se li pot fer eterna aquesta sèrie de triomfs electorals, especialment perquè està fent que Vox creixi més que el PP, que ostenta el control dels governs. I el cost que hauran d'assumir María Guardiola a Extremadura i Jorge Azcón a l'Aragó és molt elevat, fins al punt que sobre ells pesa el perill de repetir les eleccions. És cert que en cada cita el PSOE perd pistonada, però Pedro Sánchez opina que l'erosió de la tàctica de Feijóo el podria acabar beneficiant quan arribi la seva hora.
En aquest context tothom arrisca massa, de manera que és senzill que tots acabin escaldats. Vox no presenta figures rellevants ni projectes consistents. No els cal. L'extrema dreta es nodreix de la indignació ciutadana, del pànic dels electors i de l'individualisme planetari. En comptes d'un aspirant, podrien proposar una silueta de paper i traurien els mateixos sufragis. Són moments insòlits. Més enllà que el record ja no és el que solia ser, no desitjo gens tornar a l'escenari de la meva joventut, que és la promesa dels reaccionaris. Ja en tinc prou amb la nostàlgia de la meva Enciclopedia de Ciencias Naturales.