Ats d'amor, trens i guerres
Cosir, escriure. Durant diversos anys de l’exili, Mercè Rodoreda emmudeix. La guerra, l’expatriació, una altra guerra, la lluita per subsistir i l’angoixa d’haver-se convertit en l’amant d’un home casat, Armand Obiols (“L’amor? [...]. És un joc que a mi em decep. No sé mai si guanyo o si perdo”), admet en una carta a Anna Murià. La paràlisi del braç dret no li impedeix de continuar cosint “a preu fet” per a una casa de llenceria fina. En una altra missiva, datada el 1948, a París, li confessa al seu mestre el lingüista Delfí Dalmau: “ Sense heroisme i sense vergonya he anat tirant”. Anar tirant, aquella frase en què es cristal·litza el quid de l’existència. Com que havíem perdut tant –prossegueix la carta–, havíem de procurar, almenys, “no perdre’ns a nosaltres”. Magnífica, per cert, l’exposició que el CCCB dedica a l’autora. Quan surto, la lluna apareix en un cel ja sense núvols, d’un to cobalt molt peculiar.
Blau Ticià. A urgències amb el meu pare, gairebé nonagenari, vuit hores lentes, de rellotge d’arena, entre proves i esperes. En la penombra del box li brillen els ulls vivaços i curiosos, encara els del nen que va ser a la guerra; ell sí que coneix el significat de la fam i la solitud. S’acomiada l’última generació per a qui la contesa civil i la primera postguerra van ser autobiografia dolençosa i no simple relat. Surto de l’hospital a eixorivir-me una mica, i novament s’ha posat al cel aquell blau inexplicable, el que es vessa sobre els terrats just abans de la nit. Ultramar?, anyil?, Prússia? Després, a casa, perdré un temps diví bussejant a internet fins a anar a parar a Ticià, la pols de lapislàtzuli i la capa que li va pintar a Ariadna en un quadre que penja a la National Gallery de Londres. L’art de perfeccionar la procrastinació, incloent-hi l’escriptura d’aquest article.
Ningú no assumeix la més mínima autocrítica, mentre es dilapida el temps en polèmiques estèrils
L’assolament. Ja el 1997 Francisco Umbral escriu a La forja de un ladrón, una novel·la ambientada al Madrid de l’estraperlo: “Havíem perdut, tots havíem perdut, fins i tot els que havien guanyat”. És una frase literària l’abast de la qual s’entreveu: la devastació completa d’un país en tots els sentits imaginables (cada vegada que enarboren els pantans, se m’estarrufa la cresta). La guerra que tots vam perdre? Uns més que d’altres, sens dubte. Podria haver-se afinat més el títol de les jornades, les que s’han ajornat a Sevilla fins a la pròxima tardor, però baixar del certamen em sembla un gest equivocat. Debatre, argumentar sempre, fins a l’últim full dels respectius quaderns. Tot i així, ja n’hi ha prou de soroll i comineries.
Rodalies. Una amiga m’ explica que, una altra vegada, just quan prometien folrar els raïls amb draps de seda, s’ha quedat penjada a l’estació del Masnou i que ha arribat a la feina, a Bellvitge, amb tres quarts d’hora de retard. Durant l’enervant espera, observava els seus companys de fatigues a l’andana, i tots semblaven contenir el mateix crit d’impotència al coll, fins quan ens fotran? Passen els dies i els anys sense que cap partit assumeixi la més mínima autocrítica, mentre es dilapida el temps en altres procrastinacions estèrils que esquiven l’essencial: el manteniment d’una xarxa de ferrocarrils amb veritable sentit d’ Estat i oferir respostes contra una extrema dreta que grimpa com el liquen a les esquerdes. Bronca i discussions buides davant els desafiaments del món: la velocitat turbo de la IA o el desvergonyiment de les elits, aquella mecànica perversa del poder – Jack Lang, a França; el príncep Andreu i l’ambaixador Peter Mandelson, al Regne Unit– que aflora ens els papers d’ Epstein, darrere del fastigós sexe amb menors.
Blau Patinir. Per desgreixar l’ambient de camorra enquistada, a la ràdio, al programa d’Àngels Barceló, conversen sobre la gamma de blaus que ofereix Joachim Patinir al quadre El pas de la llacuna Estix. Fa ja deu anys, el Museu del Prado va dedicar una mostra al paisatgista flamenc, i el seu comissari, Alejandro Vergara Sharp, va explicar que Patinir buscava la bellesa en aquella paleta de blaus, i que sempre, sempre, pintava una franja blanca entre l’horitzó i el cel, una espècie de promesa de Déu, de felicitat o potser d’alguna cosa més abstracta. El “blau primigeni”, aquella “sensació d’epifania” que de vegades tant es necessita.