Desassossec i unes quantes cançons
Moscú, anys noranta. Costava d’allò més sintonitzar la BBC sense sorolls de fregit. La ràdio captava millor l’ona a la cuina, sobre l’ampit de la finestra i amb l’antena repenjada contra el vidre, on el fred dibuixava falgueres de gel. Fora, les cornelles sobrevolaven els munts de neu blanquíssima acumulada al pati. Els temps estaven canviant, ja ho crec, i enmig del caos, l’emissora britànica, tòtem llavors del bon periodisme, oferia almenys unes engrunes de certesa.
‘El fin de la historia’. El 1992, el mateix any en què Francis Fukuyama va publicar el controvertit assaig titulat així, el cantautor canadenc Leonard Cohen va treure un temarro que aleshores semblava traspuar cert derrotisme malastruc, The future. Superat l’efervescent optimisme arran de la caiguda del Mur –una energia que també es va desaprofitar, per què ho hauríem de negar–, la cançó avui sembla profètica: “The blizzard, the blizzard of the world”; la borrascada, la borrascada del món ha traspassat el llindar i ha trastocat l’ordre de l’ànima. “Es trencarà l’antic codi occidental”, prossegueix la tonada.
Fòrum de Davos. Un altre canadenc, el primer ministre Mark Carney, ha insisit a la cimera de la ciutat suïssa que, en efecte, “el vell ordre no tornarà” i que “la nostàlgia no és una estratègia”. El públic es va posar dret dimarts per aplaudir-lo. Potser Carney ha trobat la fórmula per parar-li els peus a Donald Trump? Sembla que l’apaivagament no funciona amb els pinxos. De moment, el president nord-americà ha fet marxa enrere en l’ús de la força per prendre Grenlàndia; pretén comprar l’illa per raons, al·lega, de seguretat geopolítica. “Només demano un tros de gel. És molt poc comparat amb tot el que els hem donat [als aliats europeus] durant dècades”, va dir. Què ha pactat exactament el secretari general de l’OTAN amb daddy ?
Leonard Cohen, Bowie i Springsteen sembla que hagin escrit la banda sonora d’aquests dies incerts
Metallenguatge. El president francès, que també ha elevat el to contra Trump, va aparèixer a la cimera de Davos amb ulleres de sol de mirall per dissimular una hemorràgia ocular. En podia haver triat unes de més discretes, però Emmanuel Macron es va decantar per la marca francesa Louis Vuitton, en concret per un model anomenat Attitude Pilot, unes lents d’aviador de l’estil Top Gun que projecten determinació, empenta, masculinitat. La setmana passada, durant una visita a una base aèria a Istre, al sud de França, el líder de l’Elisi ja va fer broma sobre les ulleres amb la premsa: “Ho heu d’entendre com una referència involuntària a Eye of the tiger ” en al·lusió al tema del grup Survivor que va formar part de la banda sonora de Rocky III (1982). La lletra diu: “No perdis el control sobre els somnis del passat. Has de lluitar només per mantenir-los vius”.
Narcisisme. Al començament de la seva arenga a la cimera de la localitat alpina, Trump es va vantar que al seu país “la gent està molt contenta amb mi”. Més aviat sembla que l’afinitat va per barris. Dissabte passat, Bruce Springsteen va fer una aparició sorpresa en un festival benèfic de Nova Jersey per retre homenatge a Renée Good, la dona de 37 anys, mare de tres fills i poeta, que va ser abatuda a trets el 7 de gener per un agent del Servei de Control d’Immigració (ICE, per les sigles en anglès). Aquesta policia representa una altra mena de gel, sí, molt diferent del de l’Àrtic, amb unes tàctiques que el cantant ha comparat amb les de la Gestapo. The Boss va dedicar a la dona assassinada la cançó The promised land (1978), un poderós himne d’esperança, una oda a les possibilitats que obrien els Estats Units, “un país bonic però imperfecte”, i a allò que encara podria arribar a ser.
Doble efemèride. El 2016 va ser un any de pèrdues. Si el 7 de novembre vinent es complirà una dècada de la mort de Leonard Cohen, això mateix va passar fa un parell de setmanes amb la mort de David Bowie. Els mitjans van recordar el gran artista britànic el 10 de gener, quan encara no ens havíem recuperat del xoc després de la captura de Nicolás Maduro a Veneçuela. Quin començament d’any. Aquell dia vaig escoltar diverses vegades la cançó Space oddity (1969); ja ho sabeu, l’epopeia del pobre Major Tom, un astronauta fictici que, en plena missió espacial, perd el contacte amb el control de la Terra. Una metàfora esplèndida sobre la fragilitat de l’existència i la pèrdua del nord que ens ocupa.