El poder de la fura
Tenint en compte l’odi que es tenen els uns als altres, el poder deu ser el súmmum. Jo només en vaig tenir una vegada i no en vaig gaudir. No va ser, ni de bon tros, un càrrec menor: president per dos anys d’escala. Amb secretari, talonari de rebuts i claus del safareig.
En el meu mandat vaig aconseguir èxits com la col·locació d’un plafó d’avisos de suro i vint reunions sense amor i una votació desesperada per instal·lar un ascensor. Vaig ser un governant benèvol i atent a les peticions dels meus súbdits, però, tot i així, anhelava alhora que temia un cop d’Estat per sorpresa del primer pis, que el meu secretari fos un petit Macbeth i m’assassinés a la nit per quedar-se el model de convocatòria de juntes i la capsa de cartró de la qual agafàvem l’efectiu amb què pagàvem la Flor, la noia que netejava l’escala, sempre amb els auriculars a tota hòstia.
Un dia, mentre jo governava aquella província, l’animal va baixar fins al primer pis
En aquells temps els veïns se cenyien al règim de castes: el pis marcava caràcter. Els dels baixos apareixien sempre dels seus pisos, tancant la porta ràpid com si estiguessin enterrant algú i haguessin fet curt de ciment. Sobre ells pesaven estigmes arcans de bruixots i porteres velles. Els dels primers, per definició s’oposaven a l’ascensor i eren eixuts de paraules i afectes. Els del segon, parelles joves amb dos fills: ni un més, ni un menys. Els del tercer, excèntrics sempre, i els de l’àtic, inquilins misteriosos de silencis abissals trencats per festes boges.
Una vegada un d’ells tenia com a mascota una fura. Un dia, mentre jo governava aquella província, la fura va baixar per l’escala fins al primer pis. Vaig decidir trucar a la Guàrdia Urbana. Van immobilitzar la bèstia i la van pujar a l’àtic, en què el propietari estava absent. Algú havia rebentat la porta i per això la fura havia fugit. La policia va entrar al pis, i l’inquilí, a Brians. Tràfic de drogues.
De vegades no és fàcil prendre la decisió correcta si ets qui ostenta el poder. Per això no entenc tanta rancúnia i odi perquè no te’l prenguin o per arrabassar-lo. Sembla que s’estiguin jugant la vanitat i un bon sou, notorietat i dietes, el fet de no ser ningú la resta de la teva vida i, ja posats, poder ficar la mà a la capsa de cartró.