Arquitectes de la idea d'Europa

En temps convulsos, de transformació de l'ordre internacional, sense nord la brúixola que ha orientat els principis i valors de l'avui debilitada Unió Europea, val la pena glossar superficialment algunes claus del pensament i trajectòria de dues grans figures del segle passat, que potser ens ajudin a reflexionar sobre els reptes d'avui, no tan diferents d'aquells que es van esdevenir en la nostra història més recent.

“La cultura europea és creació perpètua. No és una parada sinó un camí que obliga sempre a marxar”. Així alça la veu José Ortega i Gasset (1883-1955) per pontificar aquella imprescindible aposta per una unió supranacional (sistema polític i de govern en el qual un conjunt d'Estats cedeixen i comparteixen part de la seva sobirania) davant els “desiderata utòpics i inconcrets que portaven a somiar amb la unitat estatal d'Europa”.

Des d'aquella consideració proposa “de procedir, pas a pas, amb calma i prèvia una anàlisi perspicaç i completa dels problemes positius i negatius que això implica” (Conferència Meditació d'Europa, pronunciada a Berlín Occidental, 1949).

Al seu torn, Ortega lamenta l'enviliment de la política, d'uns dirigents poc previsors -curtterministes- que porten dues generacions (trenta anys) sense escoltar els profetes -veus autoritzades- i, de fet, han optat per cancel·lar aquella “subtil col·laboració” entre uns i d'altres.

De tal manera que els polítics “van ser progressivament dirigits per les masses fins a convertir-se aquests últims anys en simples exponents de les seves momentànies ganes. Referint-me a l'enorme i cras error, oriünd ras i curt de la més elemental ignorància en els qui el van cometre, que va ser la creació, després de la primera guerra mundial, de la soi-disant (així anomenada) 'Societat de Nacions'” (antecedent de l'actual ONU).

Mentre el jove Ortega anhelava conrear una Espanya “mirada des d'Europa”, el seu coetani Jean Monnet (1888-1979), incansable emprenedor i excepcional visionari (profeta) sobre la construcció de l'edifici institucional de les Comunitats Europees, s'erigia en figura clau en la Societat de Nacions (SDN), actuant després de la primera guerra mundial com a vicesecretari general (1919-1923).

La seva experiència en l'organització i gestió de la SDN li va mostrar la ineficàcia de la unanimitat, impulsant-lo a buscar mètodes més pragmàtics i federalistes per a la futura integració europea. Coneguda com la transició al funcionalisme, després de la segona guerra mundial, va abandonar el model de la SDN per un de més concret i directe, proposant la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) -el tractat constitutiu del qual data de 1951- basada en una “alta autoritat” supranacional (predecessora de l'actual Comissió Europea), òrgan col·legiat i independent encarregat de supervisar el mercat i vigilar el respecte de les normes de competència.

Monnet va presidir en els seus primers quatre anys aquest decisiu pas cap als “Estats Units d'Europa” i, en la seva aposta per acompanyar a la CECA d'un exèrcit propi, va promoure la Comunitat Europea de Defensa. Truncada pel temor de França de perdre sobirania nacional, si més no va inspirar la creació de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom).

Ulteriorment, va donar continuïtat al seu impenitent acompliment europeista fundant el Comitè d'Acció per als Estats Units d'Europa, instància tractora del futur Sistema Monetari Europeu i de l'elecció per sufragi universal del Parlament Europeu, entre altres realitzacions comunitàries.

En definitiva, resulta notori el paral·lelisme de les idees d'un gran pensador i d'un brillant home d'acció del segle XX, que tot i això no es van creuar en l'esdevenir del camí europeista, potser per la influència germànica en el pensament d'Ortega i dels corrents anglosaxons en relació amb el francès Jean Monnet, fruit de les seves respectives instruccions i vivències de joventut.

Arran d'aquesta reflexió, sembla oportú evocar la declaració del, aleshores, ministre francès d'Afers Exteriors, Robert Schuman, el 1950, redactada pel mateix Monnet i beneïda pels governs d'Alemanya, Itàlia, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, a fi de crear un projecte comú europeu per superar l'oposició secular entre França i Alemanya: “La solidaritat de producció que així es creu posarà de manifest que qualsevol guerra entre França i Alemanya no només resulta impensable, sinó materialment impossible”.

Recuperar la confiança i exercir la solidaritat en la construcció -present i futura- de la Unió Europea, superant els fragmentaris egoismes nacionals i la tan nociva polaritat, representa avui, sense cap gènere de dubtes, la veritable fórmula d'èxit per preservar i enfortir el model de pau i prosperitat més avançat del planeta.

Carlos Trias Pintó.  Membre entre 2013 i 2018, com a president i vocal del seu Bureau, de la Comissió Consultiva de les Transformacions Industrials (successora de la comissió consultiva de la CECA), al si del Comitè Econòmic i Social Europeu.