La confiança com a pega

Graham Greene va escriure que resulta impossible anar per la vida sense confiar en ningú, ja que és com estar confinat a la pitjor de les cel·les: un mateix. Sabia de què parlava, ja que havia estat espia, un ofici que està basat en la desconfiança, el dubte i la sospita. Les noves generacions han passat en pocs anys de la indignació a la desesperança, així s’entén el seu desconcert i que els tempti la ultradreta: ofereixen solucions fàcils a problemes complexos. Una altra cosa és que arreglin res, per més que sàpiguen com atreure’ls davant tanta desconfiança.

Com deia en aquestes pàgines l’editor Jordi Nadal, hem destruït la confiança en la família, en els veïns, en els mestres, als sanitaris, en les relacions amoroses i, per descomptat, en la política. És com si ens haguéssim quedat sense certeses, com si haguéssim perdut la fe, com si no tinguéssim futur. La politòloga Cristina Monje acaba de rebre el premi Paidós per l’assaig Contra el descontento i ha declarat que vivim una crisi de desconfiança, perquè ens hem carregat la idea de futur: “Sense confiança, la societat es dissol, és la pega que ens uneix”. La tecnologia no ens ha ajudat en aquesta tasca. No fun­ciona com a Loctite social: ens incrementa l’individualisme i ens tanca en les nostres joguines.

Les pantalles no serveixen per socialitzar. Monje assegura que la desconfiança en les institucions i en els agents socials és cada vegada més gran, agreujada pels tres desafiaments del nostre temps: el canvi climàtic, la revolució digital i les grans migracions.

Lee también

L’última escomesa

Màrius Carol

Els tres pilars de la confiança són la credibilitat, la integritat i l’empatia. Per aconseguir-la, s’ha de mirar als ulls a la gent, no a través d’una pantalla. Es tracta de ser honest, preocupar-se dels altres i construir sòlides relacions. I per això cal deixar Twitter ( X) o Instagram de banda i dialogar i debatre amb la família, els mestres, els amics. Però també cal exigir als polítics que compleixin els compromisos escrupulosament. No és cert allò que deia William Faulkner que només es pot confiar en les males persones, perquè són les que no canvien mai. Això és el que volen que pensem els que porten les motoserres o els aranzels sota el braç.