Simone Weil advertia que, en el moment d’entrar en un partit, hom renuncia a cercar només el bé públic i la justícia. Si un militant proclamés en veu alta: “Cada vegada que analitzi un problema polític o social, em comprometo a oblidar que sóc membre d’aquest grup i a preocupar-me exclusivament pel bé comú i per la justícia”, seria titllat de traïdor. Les seves paraules no serien aplaudides, sinó rebutjades.
Han passat dècades, però els temps no han canviat gaire. La política i els partits no són més que estructures; és la gent qui els dóna sentit, convertint-los en reflex del moment històric que viuen. Avui, però, el sentit ideològic s’ha esvaït. I aquell que s’hi manté fidel deixa de ser només un incordi: es converteix en una amenaça dins un món dominat pels interessos corporatius i personals, des de les esferes més humils fins als despatxos més alts.
Quan un partit es presenta a les eleccions, ho fa sota la promesa de treballar pel bé comú de la comunitat que representa. En el nostre cas, pel poble. Així doncs, donar suport a una moció de censura contra un govern que s’autodestrueix i que es queda en minoria, comprometen la governabilitat, no és cap frivolitat: és un acte de responsabilitat. I si, a més, aquest pas es fa d’acord amb els principis ideològics que comparteixen el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat, aleshores és, sobretot, un acte de coherència política.
L’article 67 dels estatuts és clar:“L’Agrupació és el nucli bàsic d’organització, del debat polític i de la participació dels afiliats i afiliades... Ha d’impulsar la política global del Partit i recollir les inquietuds de la societat per traslladar-les al debat intern.”
La Comissió de Garanties, però, s’atorga el paper de mestra d’ètica: “Som militants d’un partit polític democràtic... Formem part d’una organització que, a través dels Congressos, es dota de les eines per servir els ciutadans amb unes normes de funcionament i d’ètica que ens diferencien d’altres organitzacions”. Bé, i on és, aquí, la democràcia? Qui serveix realment els ciutadans de Vilassar de Mar: els qui proposen una sortida democràtica a una situació d’ingovernabilitat, o els qui s’hi oposen sense més argument que la inèrcia?
La mateixa resolució recull també: “Des de la Secretaria de Política Municipal del partit, es valora positivament el temps emprat en preparar la moció i la feina realitzada per l’Executiva de Vilassar de Mar...”.
Bé la pregunta és inevitable: quines conclusions han extret la Federació del Maresme i altres òrgans del partit després de dedicar —se suposa— temps i esforços a desautoritzar la proposta de l’Agrupació de Vilassar de Mar? On són els seus arguments?
No n’hi ha. No en donen. Es limiten a aplicar manu militari els estatuts, en allò que els convé, des de despatxos llunyans, desconnectats d’una realitat local que no coneixen ni volen conèixer. Res a dir, al capdavall: tots nosaltres hem aprovat els Estatuts en Congrés i hem elegit les persones que els gestionen. Potser aquí hi ha l’error, i aquesta és la lliçó que ens toca aprendre.
No puc evitar recordar el jurament dels nobles de la Corona d’Aragó quan proclamaven un rei: “Nos, que cadascú som tant com vós i tots plegats més que vós, us fem rei a condició que respecteu els nostres furs i drets. I si no, no.”
Cada dia creix la desafecció envers la política. No ens hauria d’estranyar: si continua el camí actual, l’únic destí possible és la paulatina degradació de la democràcia i el creixement dels totalitarismes, i darrere seu que?
Però no caiguem en el desànim. Som vius, i demà tornarà a sortir el sol. Encara que ens dolgui, hi ha vida fora del PSC.
Ànims, amics.