Les deduccions fiscals com a solució al problema de l’habitatge
La notícia per la qual el Govern espanyol proposa una bonificació del 100% a l’IRPF per als propietaris que renovin el contracte sense apujar el lloguer assenyala el camí correcte, tot i que serà insuficient. Segons el mateix Govern, l’incentiu podria afectar prop de 600.000 renovacions enguany.
El problema del mercat de lloguer en aquest país es deu, en part, a la discrepància entre el valor de mercat d’un arrendament i el valor que poden assumir moltes de les llars arrendatàries. Per exemple: si un pis a Barcelona té un valor de mercat de 1.500 € però el preu assequible són 1.000 €, existeix un diferencial de 500 €. Avui, quan es limita el preu al qual es pot llogar l’habitatge, aquest diferencial l’acaba assumint el propietari. I la conseqüència és fàcil d’anticipar: una part de l’oferta surt del mercat o es desplaça a altres fórmules.
Ens trobem, per tant, davant la combinació perfecta perquè passi el pitjor: el propietari no vol llogar a un determinat preu, l’inquilí no pot pagar el preu de mercat i el preu “limitat” acaba sent, sovint, un preu teòric perquè l’habitatge ja no està disponible en el circuit habitual. En aquest context, la utilització de bonificacions i deduccions fiscals és una via potent. I aquí és important entendre bé el mecanisme: no es tracta que els propietaris “paguin menys impostos”. Es tracta que, quan la societat decideix que hi ha d’haver lloguer assequible, el diferencial entre el preu de mercat i el preu assequible no recaigui sobre el propietari, sinó que sigui l’Estat qui assumeixi aquesta diferència mitjançant un instrument fiscal dissenyat per a això. No és cap regal; és una compensació condicionada a un contracte assequible.
De fet, Espanya ja fa anys que aplica aquest model de “subvenció indirecta” en sectors estratègics. En audiovisual, les productores poden recuperar fins un 30% de les despeses elegibles mitjançant mecanismes de deduccions fiscals. En arts escèniques, com una obra de teatre, igualment poden recuperar fins un 20% de les despeses. I en R+D+i passa el mateix: una part de la despesa en innovació es transforma en deducció, amb control i traçabilitat.
Per això, des de Som Habitatge (SH) proposem una deducció específica d’habitatge assequible: que el diferencial entre valor de mercat i valor assequible no sigui cobert pel propietari com fins ara, sinó per l’Estat. Així, l’inquilí accedeix a un habitatge a un preu raonable, el propietari cobra un preu raonable i, si hi ha diferència, el sector públic l’assumeix perquè és una decisió de política pública. El gran avantatge és que això es pot desplegar de manera ràpida i ordenada: n’hi hauria prou amb incorporar un nou article a l’Impost sobre Societats i utilitzar els mateixos mecanismes tècnics que ja funcionen en el sector cultural i en el de R+D+i (certificació de despesa, control, seguretat jurídica i verificació). És un model que ja s’ha demostrat d’èxit perquè permet que projectes culturals i d’innovació es financin amb estabilitat a través del sistema fiscal.
I aquí hi ha el canvi de paradigma: passar de discutir eternament “qui perd” amb cada topall, a construir un sistema on l’Administració paga per un resultat mesurable —pisos assequibles, contractes estables i condicions verificables— i on el mercat torna a tenir incentius per oferir i renovar habitatge. Si volem ampliar oferta sense trencar el mercat, aquest és el camí: no demanar al propietari que faci de política social en solitari, sinó fer política social amb eines d’Estat.