Fa uns dies vaig anar amb el meu fill al jardí del Laberint d’Horta. En una zona de gespa molta gent descansava tranquil·lament. Era una imatge de gaudi respectuós de l’espai públic. Però van arribar els responsables del parc i van demanar a tothom que s’aixequés. I aquest gest em va remoure més del que esperava. Vaig recordar la meva infantesa, quan la gespa era un símbol d’estatus.Amb els anys, també va arribar als espais públics. I amb ella, la idea que allò que abans semblava reservat per a pocs, ara és de tothom. Per això em pregunto: té sentit seguir protegint la gespa de la gent, quan és la gent qui dona vida als parcs?
Cuidar allò públic no és el mateix que prohibir-ho. És confiar que la majoria de persones sap gaudir amb respecte. I si no, s’educa. Però prohibir sense més només allunya, refreda, impedeix.
I ja amb aquest discurs, potser em presento a alcaldessa de Barcelona… o com a mínim, em reservo el dret d’imaginar una ciutat una mica més amable, verda i viscuda per tothom.
Cristina Sánchez Navarro
Barcelona