Agraïment a la sanitat pública

Són les nou de la nit del dia 29/12, he baixat de la Cerdanya perquè havia de treballar i estic sol a casa. De sobte sona el telèfon, és la meva dona. “Cariño, me ha llamado tu madre, que si Mireia había llegado a Urús. Estaban muy nerviosos porque habían recibido un mensaje en el móvil que dice que habían tenido un accidente”. Truco a la Mireia i no l’agafa. Truco al meu cunyat Carlos i tampoc l’agafa. I truco a la meva germana Silvia. Jo surto cap a casa els pares i ella cap al punt on el missatge diu que hi ha hagut l’accident.

Arribo a casa els pares, miro el missatge i és una alerta automàtica que ha llençat el SOS del seu telèfon. Truquem al 112. Vàries vegades. No ens poden dir res per protecció de dades. En una trucada ens passen amb els mossos i la resposta és la mateixa, no ens poden dir res. Ens diuen que ens trucaran quan ens puguin dir alguna cosa.

Els missatges d’emergència del telèfon segueixen arribant i veiem que el mòbil de la Mireia es va movent cap a Manresa. La meva germana Silvia va cap allà. La meva dona i el meu cunyat Ferran baixen de la Cerdanya cap al punt de l’accident. Quan hi arriben parlen amb una parella de mossos que els diuen que hi ha hagut un xoc frontal i que s’havien endut a tots els ferits vius, però que no sabien on.

Entre tant, la primera ambulància arriba a l’hospital de Manresa. És el meu cunyat Carlos. De la resta seguim sense saber-ne res. La Silvia, que ja hi és, pregunta i no li saben (o no poden) dir res.

Amb els pares fa estona que hem sortit cap a Manresa i hi arribem. I ens trobem tots allà. Quan de sobte sona el mòbil de la Silvia. És el David, l’infermer de l’ambulància que porta la Mireia. Ens explica que està amb ella i que li ha donat el seu número de telèfon. Finalment algú ens diu on porten als ferits. I això gràcies a que la Mireia, tot i que molt atordida, estava conscient i recorda el número de la Silvia.

Al Mauro i a la Mireia els porten a la Vall d’Hebron a Barcelona. Al Teo el porten al Parc Taulí de Sabadell. Ens organitzem tot seguit. La Silvia va cap al Taulí i els meus pares i jo cap al Vall d’Hebron. La Maria i el Ferran es queden amb el Carlos a Manresa, que posteriorment serà traslladat a la Mútua de Terrassa.

Ho explico així, però van ser 3-4 hores de neguit, de no saber, on tot i demanar-la reiteradament, ningú ens va donar cap informació. I si ja és dolorós pensar que els teus familiars estan ferits, no saber-ne res encara ho fa més difícil.

Un cop vam arribar a l’hospital tot va canviar. Afortunadament era la primera vegada que em tocava conèixer el món de les UCI’s públiques de tant a prop. I tant la meva família com jo, ens hem quedat totalment meravellats dels enormes professionals que hi tenim allà.

No vull oblidar-me del personal del SEM. No hem pogut parlar amb ells, però ens expliquen que van fer una feinada extraordinària, i que si el Mauro ha pogut estar lluitant més de deu dies per salvar-se és per tota la bona feina que van fer. La Mireia es troba força bé, i el Carlos evoluciona positivament gràcies a la seva ràpida intervenció.

Torno als hospitals. No tenim paraules per a descriure l’agraïment infinit que els tenim. Sabem que, si el Teo no se n’ha pogut sortir, no ha estat perquè hagin deixat de fer res. Ho han intentat tot i fins el final. Amb una empatia, una professionalitat, uns coneixements, una delicadesa, una sensibilitat... Que ens ha deixat per a sempre colpits i agraïts. I també sabem que si el Mauro ha tingut alguna possibilitat de sortir-ne, és gràcies a tots aquests professionals, que sense conèixer-nos s’han dedicat en cos i ànima a cuidar-lo i tractar de curar-lo.

Malauradament, tant el Teo com el Mauro ja són al cel.

De vegades, les notícies ens queden lluny, quan sentim a parlar de la sanitat pública, per exemple. És quan et toca viure-la de prop que te n’adones que cal invertir-hi, que cal gestionar de la millor forma els impostos que entre tots paguem, i que cal pagar-los. Perquè volem que el Luis, l’Adriana, el Mauricio, la Celia, la Berta, la Laura, la Natalia, la Pilar, la Sara, la Silvia, la Cristina, l’Alex, el Jordi, el Guillem, la Vanessa, la Carla, l’Anna, l’Imma, l’Alberto, el René, el Saul, el Carlos, l’Eva, la Lourdes, la Marian... I tants d’altres puguin seguir cuidant-nos quan malauradament ho necessitem. En els nostres dies més foscos ens vau donar amor, ens vau acompanyar i fer costat, amb una empatia i una vocació que no oblidarem mai.

Us estem enormement i eterna agraïts.

Si quieres agradecer algo a alguien, un buen servicio público o alguna buena acción, puedes explicárnoslo en el correo [email protected] con un breve texto, que no supere los mil caracteres y adjuntando tus datos personales. Si tu escrito es seleccionado, lo publicaremos con tu nombre y apellido/s en el apartado ¡Gracias! De Cartas en la sección web de Participación de Guyana Guardian.