Sa Majestat El Rei, Felipe VI; president del Govern, Pedro Sánchez; alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; consellers i conselleres; presidents de la Generalitat; senyor Javier Godó, conde de Godó.
Aquests no son uns premis qualsevols. Pocs diaris al món compten amb gairebé 150 anys d’història com La Vanguardia . Son uns premis significatius i necessaris, sobre tot, per la gran vàlua humana i professional dels premiats i premiades.
Benvolgut amic Manuel del Castillo, és un honor comptar amb tu com a president del Comitè d’Avaluació, Innovació, Reforma Operativa i Sostenibilitat del Sistema de Salut (CAIROS). La política sanitària és una de les més importants per a un país i el Govern de Catalunya hem engegat la reforma del sistema de salut català amb les propostes del grup CAIROS com a guia.
Propostes per a reformar, no pas per diagnosticar. Aquesta, crec, és la clau del moment que vivim: és l’hora de passar del diagnòstic a l’acció.
És l’hora que tots i totes els qui creiem en la democràcia i les seves institucions, en el diàleg i la cooperació internacionals, en la pau, en els valors humans, en la política noble, en Europa, en la cultura i en la ciència, demostrem que som majoria. Estic convençut que ho som.
Els discursos d’odi, la política de la intimidació i de l’amenaça, l’ús de la força i de la violència, persegueixen que la resta de ciutadans abaixem els braços i renunciem. Busquen que perdem l’esperança. Però no ho farem pas.
Quan el món viu un procés de canvis profunds, entre l’esperança o la por, Catalunya tria esperança. L’esperança és el sentiment que ens condueix a l’acció per a millorar les coses.
Per això és tan important posar noms i cognoms a l’esperança: la dels premiats i premiades d’avui.
Catalunya és un país d’esperança capaç d’alçar la Sagrada Família o imaginar una nova arquitectura com va fer Ricardo Bofill. Catalunya és un país d’esperança perquè comptem amb hospitals punters com Sant Joan de Déu o l’excel·lència de la doctora Elena Barraquer. Perquè comptem amb empreses que uneixen tradició, modernitat i compromís com Damm. Perquè comptem amb artistes com l’Aitana, capaç de fer ballar el món sencer. Catalunya és un país d’esperança perquè som un país solidari, com ho vam ser amb València a la dana seguint l’exemple de Creu Roja, Cáritas i els voluntaris.
Aquesta esperança és la que no ha de perdre Europa. Europa ha de creure en ella mateixa sense complexes.
La misma unión que nos permitió crear Airbus, la tenemos que trasladar a una unión política más firme.
As Timothy Garton Ash reminds us in his book, Europe is today synonymous with hope for Ukrainians as it was for Spain in the 1970s.
Une Europe courageuse, digne et brave qui suit l’exemple de Gisèle Pelicot et de sa fille Caroline.
En el passat, altres homes i dones ho van tenir més difícil que nosaltres, com els qui van ser represaliats pel franquisme que honorem al Camp de la Bota. En el present, a Gaza segueixen morint víctimes innocents a mans del genocidi perpetrat pel govern d’Israel.
Per tots ells, nosaltres tenim l’obligació de no perdre l’esperança. Ens toca actuar, treballar, estudiar, inventar, crear, imaginar, ajudar... donar el millor de nosaltres mateixos, cadascú en el seu àmbit.
El Govern de Catalunya és i serà en primera línia. Volem escriure el futur de Catalunya sense pors ni rancors, comptant amb les mans i els accents de tothom.
Amb ambició, humilitat i solidaritat, seguint l’exemple de tots vostès.
Moltes gràcies.