Entre les converses que La Vanguardia ha mantingut aquest 2024 amb escriptors en català hem seleccionat un espectre ampli d’autors, ja siguin consagrats amb una gran obra, com Jordi Coca, que defineix el seu últim llibre com un testament, o Antònia Vicens, que ha tornat a la novel·la després d’un llarg parèntesi dedicada en exclusiva a la poesia, però també hem parlat escriptors la carrera dels quals es va consolidant, com Albert Pijuan, Pol Guasch o Elisenda Solsona, que ha debutat com a novel·lista amb el que el diari ha considerat com a millor llibre d’aquest any en català.
El testament literari de Jordi Coca
Autor d’una llarga trajectòria amb més de 40 llibres entre narrativa i assaig, Jordi Coca (Barcelona, 1947) ja va assenyalar al seu dia que La quietud (Edicions 62) és el seu testament literari, però això no significa que deixi la literatura després d’aquesta novel·la, que com ell mateix recorda insisteix en algunes de les seves passions principals, com el teatre, Menorca, el viatge, la memòria o la dificultat de relacionar-se amb la societat.
Llegiu aquí l’entrevista completa
Quinze anys després, Antònia Vicens torna a la novel·la
Una de les notícies de l’any en la literatura catalana ha estat la tornada a la novel·la de la Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2022, Antònia Vicens (Santanyí, 1941), que con Crideu la mort errant, digueu-me on va (La Magrana) trenca amb quinze anys publicant poesia gairebé en exclusiva. A la novel·la, l’escriptora mallorquina narra la dissortada vida de l’Elisenda i les seves arrels familiars. “El dolor i la bellesa sempre van junts, però l’art no és només bellesa, també és intentar trobar la veritat dins la pròpia vida”, recordava.
Llegiu aquí l’entrevista completa
Albert Pijuan i els pentinats de Nicolas Cage
Albert Pijuan (Calafell, 1985) es va dedicar a estudiar durant anys l’evolució capil·lar de Nicolas Cage per poder escriure la seva última novel·la, La gran substitució (Angle/Sexto Piso), una ostentació de creativitat en què un tal Dino de Laurentiis júnior, fill de Sabadell, busca un homònim que és autor d’un article sobre els pentinats de Cage i en la qual també té el seu paper l’estrella de la música italodisco Den Harrow.
Llegiu aquí l’entrevista completa
Les amistats de Pol Guasch
En la seva segona novel·la, Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama), Pol Guasch (Tarragona, 1997) aprofundeix en l’amistat entre un noi i una noia en un món pres per una malaltia que recorda l’emergència de la sida als anys vuitanta. “No es tractava de demostrar la vigència de l’homofòbia, sinó de preguntar-me com viu una comunitat a través d’un record d’una cosa que no va viure però que va ser molt forta”, va assegurar.
Llegiu aquí l’entrevista completa
Elisenda Solsona qüestiona el dret de ser mare
Abans de publicar Mammalia (Males Herbes), Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) es definia com a contista, gènere en el qual s’havia especialitzat, però estirant el fil d’una narració que va començar a entreveure durant la pandèmia va forjar un trencaclosques literari per parlar de la necessitat, o no, de la maternitat, i de fins on som capaços d’arribar per portar un fill al món. Un debut que ha estat tan ben rebut que, a més de ser reconegut per La Vanguardia com el millor llibre en català d’aquest any, és una de les tres novel·les finalistes al premi Òmnium.
Llegiu aquí l’entrevista completa
