L’esquerra està perdent a tot arreu. Ja que no guanyar és, en política, perdre. L’esquerra està acostumada a no guanyar; però no perd del tot, si, almenys, manté la seva raó de ser. Per definició, l’esquerra ha de posar l’ètica per sobre del poder. Però això es trenca quan els bolxevics van aconseguir el poder amb un cop d’ Estat i sempre que les esquerres s’obliden de l’ètica. De la seva raó de ser.
L’esquerra està ferida des de la mort de Berlinguer i la Tangentòpolis italiana, que va donar pas a Berlusconi. L’esquerra està perdent com no havia succeït des de fa un segle. Perd per una doble causa: perquè la dreta s’ha enfortit i ella s’ha debilitat. Una cosa per l’altra: estan relacionades, com vasos comunicants. Avui cada una es manté, no per si mateixa, sinó com a reacció al seu contrari. Però és impredictible quant pot durar una política maniquea de reacció. Cap costat no té un projecte polític clar –vegeu els últims congressos–, perquè en té prou sent just el contrari de l’altre. Tot i així, criticar el mal no ens fa per això ser més bons. Potser l’últim bon discurs d’esquerres va ser el d’algú que no ho és: Joe Biden a l’ONU, el setembre passat.
L’esquerra pateix avui una crisi d’ètica que, com a esquerra, no s’hauria de perdonar a si mateixa
L’esquerra està perdent. Des d’un punt de vista ètic, el pitjor de la crisi de l’esquerra és que no sap, o no vol saber, que està en crisi. Estar en crisi té un costat bo, tant en la vida com en política. Almenys, un sap que està viu i inquiet. Si algú es creu el seu èxit, ja ha començat el seu fracàs. En política, creure’s l’èxit, o només aspirar-hi, és un error i una debilitat moral que acabaran conduint a la derrota. Morir d’èxit no és una metàfora. Si l’esquerra, malgrat els seus pitjors líders (Craxi, Blair, Schröder...), ha anat sobrevivint, és per haver intentat anteposar la moral i les idees al fet mateix del poder. Està avisada que no pot oblidar els seus principis sense fer-se ella més feble i la dreta més forta. El més seriós de la crisi de l’esquerra és que és una crisi d’ètica.
L’ètica, en política, és honestedat, austeritat i transparència. La corrupció, l’arrogància i l’ocultació minen la reputació de qualsevol opció política. És clar que només amb l’ètica no es guanyen eleccions, però sense l’ètica al final es perden. L’esquerra no es desentén de l’ètica en tant que, com a reacció a la dreta, avui alça, davant el pitjor d’aquesta, un mur de contenció de l’extremisme. Però en aquest mur hi ha forats pels quals flueix el més dolent de l’una i de l’altra. La corrupció i veure l’adversari com a enemic, sense debatre amb ell, no són una exclusiva de la dreta ni de l’esquerra. En realitat, totes dues comparteixen una mateixa falta d’ètica quan, per exemple, transmeten a la ciutadania la seva pròpia desafecció institucional, ignoren la importància de la formació, mostren baralles internes i es rendeixen a la corrupció, la qual s’acompanya de l’odiosa mentida. Però l’esquerra pateix avui, més enllà dels seus èxits, una crisi d’ètica que, com a esquerra, no s’hauria de perdonar a si mateixa. Segons el meu parer, tres fallades del tarannà moral explicarien el seu retrocés social i electoral a Espanya.
Primer: el deteriorament del sentit institucional. Si la dreta té per endavant el poder, l’esquerra només compta amb les institucions com a defensa. Segon: els problemes d’eficiència de govern: pobresa infantil, llistes d’espera, habitatge inassequible, declivi educatiu, col·lapse judicial. La bona gestió de l’àmbit públic hauria de ser una marca de l’esquerra. I, en tercer lloc: la fallada enla construcció de comunitat, quan una altra marca és que, a diferència de la dreta, l’esquerra construeix societat, més que individus. Això últim es nota en la falta de voluntat o visió per resoldre, un, el problema de la integració dels immigrants i, dos, el conflicte entre territoris, sent l’existència de les nacionalitats una qüestió ja protegida per la Constitució.
Com la dreta, l’esquerra connecta cada vegada menys amb la gent. La ultradreta se n’aprofita. Però l’esquerra, contra el pessimisme crònic de la dreta, no ha abandonat el seu afany de sempre: que allò bo ha d’arribar . El seu retrocés no serà una derrota. Ara, i com en qualsevol situació, sempre hi ha alguna cosa a fer. L’ésser humà és impotent només quan admet que ho és. “Les coses poden millorar. No ho hem d’oblidar mai”, va dir Biden, sense llegir, a l’assemblea de l’ONU.
Lee también
