Quan Jordi Nopca (Barcelona, 1983) va guanyar el premi Proa –el 2019, amb La teva ombra–, feia poc que era pare, dormia poc i malament. “Tenia dues opcions, o escriure o tirar-me al metro, i vaig lluitar per la primera, que probablement és la més sensata”, diu de broma, però sí que reconeix que no volia “deixar-me vèncer per la vida privada, que en aquells moments era molt tensionada, i la novel·la va néixer en part com una manera d’intentar trobar una sortida al laberint”. Cinc anys més tard, presenta El futur és una petita flama (Proa), una novel·la que comença amb dos eriçons que acaben de ser pares. La vida se’ls capgira i les feines –ell és informàtic en un museu, ella duu la comunicació d’una empresa de iogurts– es compliquen amb una trama política i un punt d’èpica.
Sí, sí, hem escrit eriçons –“un animal tímid, curiós, que se sent fràgil i necessita sentir-se protegit”–, però també hi ha una ratolina adolescent que cada dimecres atura el trànsit per conscienciar sobre el clima, una granota d’extrema dreta que guanya les eleccions, l’ós polar company de feina o l’amiga musaranya –ni gats ni gossos–, perquè, diu l’escriptor i periodista, “per vèncer l’autocensura necessitava que desapareguessin els humans”, i ho fa fins al punt que no hi ha cap nom propi, ni dels animals ni geogràfic.
La paternitat és l’espurna d’una novel·la que és mou cap a la trama política amb un punt d’èpica
La paternitat és l’espurna –i la flama– d’un llibre que va començar quan “enmig del confinament, teletreballant a casa i en paral·lel criant el fill, ens arribaven notícies molt negres i trasbalsadores del món, i vaig començar a escriure unes notes confessionals i desesperades sobre algú que necessitava explicar per què se sentia tan malament. Em vaig adonar que estava fent néixer una veu, i que no havia de ser una veu tan desesperada com la meva, però les notes em servien de punt de partida per a aixecar un món” que, com el nostre, és “convuls, desconcertant, perillós, amb moltes trampes i corrupte”. D’alguna manera, la paternitat va obrir-li els ulls de la incertesa del món: “Vaig veure que aquest fill seria inserit en una societat amb unes mancances notables i amb uns reptes de futur a vegades gairebé irresolubles”.
El naixement de l’eriçonet fa arrencar el relat, però “si algú agafa aquest llibre amb l’aspiració de trobar solucions a la paternitat, em sap greu, però jo no soc la persona que li donarà aquestes solucions, ni jo com a autor ni l’eriçó com a protagonista. Escric sobre paternitat i intimitat, però posant aquesta idea íntima en un món d’una grandíssima complexitat”.
Lee también
Per Nopca, pare del Marcel, de cinc anys, i la Joana, d’un i mig, “quan comences a criar el teu fill t’adones de la teva condició mamífera. Ens animalitzem, fins a cert punt, i fins i tot ens n’enorgullim perquè de cop t’adones que el més important a la teva vida és que el fill pugui dormir o que tingui una alimentació saludable”.
“Ser pare m’ha ensenyat a veure que l’equilibri dins de casa condiciona tots els altres aspectes de la vida, el laboral, el creatiu i fins i tot la salut”, assegura, però a la novel·la també va acompanyada del retrobament amb una antiga amistat, que l’arrossega cap a una nova activitat fraudulenta –rere la façana d’una editorial, venen marihuana a domicili–, una baula més de la sèrie de secrets que mouen la narració: “Les mentides són una part molt important de la vida adulta, i si un adult et diu que actua sempre des de la honestedat i la sinceritat, és doblement mentider”. “Fer-se adult –conclou– implica transigir amb una sèrie de coses i decidir també quines línies vermelles es vol creuar i quines no”.
El protagonista d'El futur és una petita flama (Proa), la nova novel·la de l'escriptor i periodista Jordi Nopca, és un eriçó
Un lletrista frustrat i una picada d’ullet al seu debut
El protagonista de la novel·la té un passat com a lletrista frustrat, i Jordi Nopca té un passat com a poeta incipient... i es va iniciar en el periodisme en l'àmbit musical. “M’agrada que hi hagi vasos comunicants entre la vida i la literatura –explica l’escriptor–, i el fet que aquest eriçó, que acaba sent informàtic, tingui l’aspiració de fer lletres de cançons i de tocar en un grup me’l relacionava amb la pulsió artística que molts de nosaltres hem tingut. Jo vaig ser un adolescent que en comptes de decantar-se per millorar gràcies a l’esport, creia que el seu camí era, no sé si exactament de millora, però sí d’indagar a través de la música, de la poesia i de l’escriptura al capdavall. En aquest sentit, la novel·la també és sobre com tornar a trobar les aspiracions i ambicions que l’edat adulta enterra. I penso que no està perdut, que som a temps de tornar-hi. No només de fer música, per exemple, o d’escriure, sinó de creure en el poder transformador de l’art per millorar la teva vida i donar-te un sentit”.
Sense anar tan enllà, l’editorial que funda l’amic de l’eriçó és una picada d’ullet a la primera novel·la de Nopca, El talent (LaBreu, 2012), en la qual “els protagonistes funden una editorial que es diu així, amb el lema ‘Visca el risc, visca Edicions del Cocodril’. Vaig pensar que aquí no parlaria d’aquests editors, sinó que traslladaria l’editorial a una musaranya que és pare de trigèmins, que coneix molt bé el sector editorial, que està carregat d’enveges, rancúnies i ressentiment, però que al mateix temps té alguna cosa bona”.
