Suu canta tots els (des)amors
Música
El reposicionamiento de barcos avanza la llegada de buques
Suu, fotografiada fa uns dies a Barcelona
Li canto a l’amor perquè penso que és el motor de la vida de tothom. No només l’amor romàntic, sinó també l’amor a la música, a l’amic, a un fill... L’amor mou el món, que és un tòpic, però és així i és del que em surt escriure. Al disc abraço l’amor des del dubte, des del saber que m’estic equivocant... Des de prismes diferents”, explica Suu (Barcelona, 2000) sobre el seu nou disc, Material sensible (Halley Records), títol que també remet al disc homònim que Joan Manuel Serrat va publicar l’any 2000, justament quan va néixer ella.
El presentarà en una gira que comença el 14 març a Madrid, l’endemà arriba al teatre de Lloseta (Mallorca) i ja el 28 al Razzmatazz de Barcelona, l’11 d’abril al festival Strenes de Girona i el 25 a La Prèvia de València. El repte, però, és travessar l’oceà: “M’agradaria anar a tocar a Llatinoamèrica, perquè realment tinc públic allà. Però també cantaria en català, eh? Soc la mateixa artista a totes bandes i també per això els títols dels discos es poden llegir igual en català o castellà, perquè tothom se senti interpel•lat. Som bilingües i ho hem d’abraçar, però he entès que és molt important fer cultura en català perquè continuï viva, i de fet aquest és el meu disc en què hi ha més cançons en aquesta llengua”.
Lee también
La major part de les dotze cançons tenen a veure amb l’amor, sí, quasi com si fos un tractat, des de l’enamorament quan el que té és intenció d’estar sola i tranquil•la fins al moment en què després d’un trencament es troba rastres de la vida de l’altre a les xarxes... “Empatxada d’amor, però també és una mica destrucció i reconstrucció, és a dir que no és només amor”, explica la música i compositora, que reconeix: “En algun moment de fer el disc he estat enamorada”, com explica a Passen coses, “una declaració d’amor, potser la més romàntica del disc, de quan et trobes dient-te que no, que no, que no t’estàs enamorant, que no... Doncs resulta que sí”.
Ha treballat amb sis productors, però amb una sonoritat unitària: “M’he abraçat al pop com un coala a l’arbre, estic orgullosa del pop amb cognoms ja siguin pop-rock, indie pop, britpop, bedroom pop, digues-li com et doni la gana... El que faig és música per ser tocada amb instruments”. “Casar-se amb algú per fer un disc és molt maco, però no et permet fer volar tant el cap. Volia provar amb gent diferent i això m’ha fet dirigir-ho tot plegat perquè el so fos semblant i tingués una coherència estètica”, resumeix. Queda clar que qui mana és ella: “Vaig a l’estudi amb la cançó escrita i feta i amb referències, de vegades quan les comences a escriure ja t’imagines la bateria o altres instruments, venen una mica ja vestides, però falta que algú els faci el vestit bonic”.
“M’he abraçat al pop com un coala a l’arbre; el que faig és música per ser tocada amb instruments”, assegura
Només té 25 anys i aquest és el seu quart disc, però quan “començava era superjove i l’única dona en molts espais. He hagut de demostrar que componc, que estic ficada en les produccions, que toco la guitarra i les gravo per al disc. La gent ja hi està més acostumada, però al principi passaven coses com ser en un camerino i que em preguntessin de qui era la nòvia o la filla... No, senyor, estic al cartell. Això ja està... Més o menys”.
També ha produït ella mateixa Un poco, gravada en una sola presa de guitarra i veu alhora: “L’últim dia a l’estudi estava acabant de gravar veus, i vaig voler ficar al disc aquesta cançó que havia escrit el dia abans. Per xarxes socials em mostro molt amb guitarra i veu però en tota la meva discografia no n’hi havia cap així, amb aquesta puresa”.
Cantando goles, en canvi, és “la més garatgera, se surt de la música més neta de la resta, però és que jo també soc això, guitarra i local d’assaig”. I parla, en part, de futbol: “Em venia molt de gust fer una cançó que parlés sobre enamorar-te de tot allò que mai t’esperaries que t’agradés, i de cop soc al camp del Barça menjant crispetes. M’estic tornant més futbolera del que m’agradaria acceptar, m’hi vaig començar a enganxar amb el femení. Abans el futbol em semblava una construcció terrible, però el futbol és un lloc on els homes es permeten ser tan sensibles com no són en altres bandes i poden abraçar-se o plorar. Ara, potser és l’excusa que poso cada cop que miro futbol!”.