El 24 desembre del 1985, un grup anomenat Condons Adulterats feien el seu segon i últim concert, a l’Ateneu Llentisclell del Sindicat Agrícola de Constantí, però una estona més tard, passada la mitjanit, debutava una banda quasi amb els mateixos components: Els Pets, que aquests dissabte i diumenge mateix comencen a Girona la gira de celebració del 40è aniversari, Cantant les quaranta, per a la qual ja han exhaurit bona part dels concerts que faran: a més dels de Girona, el 15 febrer a Lleida, 21 i 22 a Reus, el 8 de març a Inca i 13 i 14 març a Barcelona dins el festival Empremtes, i més tard Manresa, Mataró, Sabadell, Tarragona... I el que vingui.
Però esclar, una celebració necessitava un repertori especial, que en aquest cas han decidit tocar íntegrament quatre dels discos més representatius, si fa no fa un per dècada, repartits en dos espectacles, d’una banda Calla i balla (del 1991) i Som (2018), i de l’altra Bon dia (1997) i Agost (2004).
Un repertori especial
En els concerts tocaran sencers els quatre discos més representatius: ‘Calla i balla’, ‘Som’, ‘Bon dia’ i ‘Agost’
Amb els dos espectacles, el seu públic tindrà “l’oportunitat d’anar a veure Els Pets dos dies seguits i trobar-te amb un repertori i un show absolutament diferents”, explica Lluís Gavaldà, el cantant i guitarrista del grup que fa tants anys que comparteix amb Falin Cáceres al baix i Joan Reig a la bateria. Ara, també reconeix fent broma que “se n’ha de tenir ganes, per venir dos dies, potser ja és un punt de malaltia”. Gavaldà recorda que primer va tenir “una idea boja, que era fer una integral, dels tretze discos”. “Però per sort –continua– tinc dos companys de grup que tenen més seny que jo i em van dir que això era una bogeria, especialment tenint en compte que jo visc a milers de quilòmetres i els assajos són una mica complicats”.
De tota manera, el músic també és conscient que justament el fet de residir lluny –fa anys que viu a Anglaterra– ha ajudat a la longevitat de la banda: “Fa bastant que vam aprendre això que per tenir una relació sana ens havíem d’oxigenar. El Joan té les seves propostes particulars, el Falin s’ha dedicat més a la seva vida privada, i jo a més de viure fora tinc altres feines de ràdio, llibres, articles... Així quan ens retrobem és una alegria. Quan comences un grup, ho feu tot junts, perquè sou la colla d’amics i sopeu, sortiu, us emborratxeu, us enamoreu, però després la vida et porta per altres camins i és lògic i natural que no t’hagis de veure de manera tan obsessiva, i de fet és més sa”. També reconeix que “hi ha hagut moments de tot, esclar”. “Alguna cosa bona ha de tenir arrossegar-nos tants anys pels escenaris, i és que cada any hi ha l’aniversari d’alguna cosa, i és una bona excusa per fer concerts”, perquè en aquest temps, una de les coses que han canviat és que abans es feien concerts per promocionar un disc, i això són conscients que s’ha acabat: “No ens podem queixar, amb les xifres actuals, però les 125.000 còpies del Bon dia han passat a la història per sempre. Curiosament, el primer disc el vam treure només en vinil, i la recopilació que acabem de treure, també, hem fet com un cercle”.
Lee también
Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, Els Pets
“Que la gira tingui tanta acceptació refrenda que si fem 40 anys és perquè tenim un públic molt fidel i que fa molts anys que ens acompanya, perquè tots tres ho passem molt bé tocant, però si no ens vingués a veure ningú, potser ens ho replantejaríem, i tocaríem al local d’assaig i ja està”.
Ha canviat quasi tot, algunes coses per mal i d’altres per bé, com que avui la música en català no és un reducte, “la música en català és de les propostes culturals en què sempre hi ha hagut canvis, avui ho peta l’escena urbana, fa uns anys el mestissatge... Potser el més difícil és renovar-te i aguantar l’atenció del públic, perquè al cap i a la fi, els grups de pop acostumen a tenir uns deu anys de vida i Els Pets som una anomalia meravellosa”.
