Hi ha dos tipus de persones: les que es pregunten quin món deixarem als nostres fills i les que es pregunten quins fills deixarem en aquest món. Bé, també hi ha els que, sense tenir fills, ens preguntam totes dues coses. Un amic m’explicava que, en ficar-se al llit, el seu fill li va fer un petó de bona nit i li va dir que l’estimava, com de costum, i l’endemà era un desconegut que defugia el contacte físic i amb prou feines li adreçava la paraula. Havia entrat a l’adolescència, i aquell pare va passar de ser un heroi a ser un pesat.
Segons la qüestionada teoria generacional de Strauss-Howe, es repeteix un patró de quatre etapes que duren aproximadament vint anys. Al cim, les institucions són fortes i l’individualisme feble: després de la crisi precedent, una societat primaveral s’ha unit per evitar la destrucció i confia cap a on anar col·lectivament. Arriba el despertar estival: s’ataquen les institucions en nom de l’autonomia personal, els joves són apassionats i creatius, veuen l’època anterior com una era sense cap interès i van a la seva, sense adaptar-se a les normes.
Es repeteix un patró de quatre etapes que duren aproximadament vint anys
A l’etapa del desengany, ningú creu en les institucions, l’individualisme s’ha enfortit al màxim i exigeix la seva pròpia llibertat per gaudir. Llavors torna la crisi hivernal: una guerra o revolució ho destrueix tot i fa que les institucions renesquin com a resposta a una amenaça percebuda contra el conjunt. Es tanca el cicle. Aleshores arribarà el cim, es reanimarà el civisme, la cultura s’adreçarà cap als propòsits de la comunitat. Fins que vingui el despertar i etcètera.
Lee tambiénL’aparador de l’estanc
Sembla una estructura optimista basada en les fases per les quals passam al llarg de la vida: a la infantesa admiram els nostres adults (les institucions), d’adolescents ens en volem desvincular perquè ens coaccionen, després passam d’aquells carques que no ens entenen, i finalment acabam exclamant “quanta raó tenien”, mentre els nostres fills repeteixen el cicle. I si em sembla optimista (i perillosament conformista i determinista), és perquè, per sobreviure fins aquí, de petit necessites atencions sense sobreprotecció, no et pots perdre en l’adolescència ni en les addiccions que et tempten, has de mantenir una bona salut física, mental, social i mediambiental. I no sé si ara mateix es donen aquestes condicions.