Salvador Dalí va situar el “centre còsmic de l’univers” a l’estació de Perpinyà. Quan l’any 1965 va pintar el quadre homònim, les comunicacions ferroviàries encara tenien prestigi i l’alcalde de Perpinyà encara era demòcrata. Miquel Àngel Pradilla és catedràtic de Sociolingüística Catalana a la Universitat Rovira i Virgili. Fa deu anys va encunyar el terme catalanofonia per definir el conjunt de territoris on es parla català, “una denominació gens innòcua –va escriure– atès que centra la càrrega definitòria en la comunicació (- fonia ) i vol evitar la càrrega identitària atorgada, potser sibil·linament, a altres nomenclatures més conflictives”.
Lee tambiénEl temps de la pausa
Si l’estació de Perpinyà és el centre del món, el centre geogràfic d’aquesta comunitat de parlants que compartim la llengua catala- na és l’antiga diòcesi de Tortosa. Pradilla ho desenvolupa molt bé a Reflexions (socio)lingüístiques des del bell mig de la catalanofonia (Onada, 2025), un recull de treballs que ultrapassen l’interès dels especialistes. També s’hi parla del “desafricament prepalatal de sons intervocàlics en la parla dels benicarlandos”, com pertoca, però sobretot es documenta, s’analitza i es contextualitza la zona de transició lingüística que constitueix la diòcesi de Tortosa, una prova flagrant de la unitat de la llengua.
Pradilla és de Rossell, al Baix Maestrat, i historia l’evolució de la zona des dels temps d’Ilercavònia fins ara, sota l’administració de tres comunitats autònomes, dues de les quals entestades a emmurallar les fronteres lingüístiques. Després que Dertosa fos la Turtuxa musulmana durant tres segles, la reconquesta s’aturà al riu Sénia, migpartint el territori tortosí “dellà d’Uixó”. El 1716 el bisbat i la vegueria van ser corregits pel corregimiento castellà i, a partir del 1833, per les províncies que encara avui figuren gravades a foc als mapes polítics de l’Espanya de les autonomies. El 1955 se segrega el Matarranya i, periòdicament, s’exacerben els particularismes (com el tortosinisme de Bau Nolla), sempre des d’un espanyolisme rampant.
Però, per més que diguin, basta passejar pel Montsià, el Matarranya i el Baix Maestrat per comprovar que la unitat de la llengua catalana és una evidència palmària.