La Fundació Noguera ha editat un llibre –Catalunya i l’Armada Invencible. L’aportació catalana a l’empresa d’Anglaterra (420 pàgines)– de l’historiador Ferran Pérez Gómez. El seu propòsit queda emmarcat en aquest paràgraf: “L’Empresa d’Anglaterra (...) Va significar la mobilització de recursos diplomàtics, militars, comercials i, fins i tot, religiosos per aconseguir un únic objectiu: enderrocar Elisabet Tudor. I en tots aquests recursos hi va haver d’una manera o altra, implicació catalana”. Però el que m’interessa destacar és un tema marginal, al qual es dedica un capítol del llibre: la relació de Felip II amb Catalunya. Diu l’autor que s’ha de contemplar al voltant de dos eixos: el personal i el político-institucional.
En el personal, “va tenir un paper rellevant la família Zúñiga-Requesens, i més concretament, Estefania de Requesens i el seu fill Lluís, que van ser molt importants per a ell en el terreny afectiu”. Estefania de Requesens, filla única de Lluís de Requesens, baró de Molins de Rei, comte de Palamós i governador general de Catalunya, va néixer cap el 1504, i va viure amb la seva mare viuda al palau Reial Menor i a la residència dels Requesens a Molins de Rei.
Casada el 1526 amb un noble castellà –Luis de Zúñiga–, anà a viure a Madrid el 1534. Poc temps després, Zúñiga fou nomenat preceptor de Felip, qui va passar a compartir el dia a dia amb Lluís, el primogènit dels Zúñiga-Requesens, conegut, amb el cognom de la mare, com Lluís de Requesens, per ser el primer fill de pubilla i segons els capítols matrimonials dels seus pares, perquè no es perdés el llinatge Requesens.
A partir de llavors, els dos nens –Felip i Lluís– es feren amics, compartint educació i jocs. Estefania fou una segona mare de Felip, i ell li mostrava més afecte que a la seva, Isabel de Portugal. Estefania, estant encara a Barcelona, va criar Lluís en català; i se sap que Felip l’entenia i que tenia llibres en català a la seva biblioteca.
Estefania de Requesens fou una segona mare per al monarca
En l’educació de Lluís i de Felip va tenir un paper destacat l’humanista Joan Cristòfol Calvet d’Estrella, nascut a Sariñena (Osca) i criat a Sabadell. Passats els anys, sempre que Felip era a Barcelona, s’allotjava a la casa dels Requesens, el palau Reial Menor. Aquesta relació perdurà, essent continuats els serveis que Lluís de Requesens va complir per a la Corona espanyola, fins arribar a ser nomenat lloctinent de Joan d’Àustria, germanastre de Felip, a la repressió de la revolta morisca de La Alpujarra i a la batalla de Lepant. L’ultima missió de Requesens fou el difícil càrrec de governador dels Països Baixos. Va morir a Brussel·les el 1576.
Un altre dels vincles de Felip amb Catalunya fou la devoció a la Mare de Déu de Montserrat. Així, el 1585, Felip i la seva família van romandre a Montserrat quatre dies. I a la prestatgeria de la seva habitació a El Escorial, hi havia llibres de Montserrat. La seva devoció a la Moreneta era tan gran que, al seu llit de mort, va demanar que li portessin una imatge seva. I també es va reflectir al seu testament en un llegat.
Lee tambiénAllà on no arriba el dret
La relació de Felip amb Catalunya en l’àmbit institucional fou més complexa, si bé confiava en els catalans tant o més que en altres súbdits. N’és la prova que posà en llocs de summa importància catalans com Guillem de Santcliment, Guerau d’Espés, Hug de Montcada i Joan de Cardona. És cert que només va convocar les corts de la Corona d’Aragó tres vegades: el 1564, el 1585 (importantíssimes per la regulació de la legítima catalana) i el 1592. Però Felip mai pensà a derogar els furs del regnes no castellans. Fins i tot va dir: “Bien mirado, (estos) fueros me proporcionan más libertad de acción de lo que la gente cree”.
En allò que Felip no va cedir, fent cas de Mendoza, el seu ambaixador a Gènova, fou en el fet que els consellers barcelonins restablissin el càrrec de cònsol català a Gènova, tenint en compte que ja hi havia “un cónsul general para todos los súbditos de Vuestra Majestad”, com li deia Mendoza. Fou Felip III qui va accedir a nomenar un cònsol per als catalans a Gènova. Sembla com si no hagués passat el temps.