Vaig rebre un missatge fa uns dies que reprodueixo per donar sentit a allò que seguirà: “Et confesso que no sé si puc continuar compartint l’amistat amb algú que no veu el que està passant com el que realment és: un genocidi”. Es referia el watsap del meu amic a una intervenció radiofònica que servidor acabava de protagonitzar expressant la meva opinió sobre la guerra que està lliurant Israel.
Des del meu punt de vista som davant la resposta de l’Estat jueu a una salvatge declaració de guerra prèvia. Que Israel s’ha deixat caure pel tobogan de la inhumanitat, igualment salvatge, que inclou la comissió de crims de guerra no és un fet que es pugui rebatre. Així ho consideren també membres destacadíssims de la societat israeliana, incloent-hi l’ex primer ministre Ehud Olmert. Però fins i tot creient fermament l’anterior, es pot considerar que un genocidi sigui una altra cosa. Aquest és el meu cas i així ho mantinc, malgrat la deserció anunciada del meu amic.
Per generalitzar-se, la polarització exigeix que els qui pensen diferent deixin de parlar-se i escoltar-se
El watsap del col·lega afegia unes línies tan sinceres com martiritzants: “Encara que siguem conciutadans, potser ja no vegi en tu un igual moral”. En quin moment una relació d’amistat ha d’extingir-se per una diferència d’opinió? I, sobretot, on és el límit a partir del qual la conversa deixa de ser possible? En l’àmbit individual la resposta és relativament senzilla. Quan el contacte amb algú resulta nociu per a un mateix no tenim altre remei que suspendre’l, sentir la ruptura i encapsular, si n’hi va haver, els records que foren fructífers.
Però si deixem de banda l’anècdota personal per saltar al terreny de la conversa col·lectiva, la qüestió deriva en quelcom molt més complex. Doncs resulta que és impossible escapar-nos de les opinions i posicionaments dels altres. És més, fer-ho resulta del tot contraproduent. Perquè la polarització, l’extrema crispació i el discurs guerra civilista exigeixen, com a primera condició per generalitzar-se, que els qui pensen diferent deixin de parlar-se i escoltar-se.
Un cop tancats a les respectives cambres de ressonància, cadascú amb la sola companyia dels qui pensen com ell, ja no hi ha res a dir ni escoltar dels altres. Cada cop més allunyats en els nostres plantejaments, la despesa energètica per trobar una intersecció d’enfocaments, o simplement compartir-los des de la ferma discrepància, deixa de tenir cap sentit. Aquest exercici passa a ser considerat l’equivalent a discutir amb un ruc. I els rucs, esclar, sempre són aquells que no pensen com nosaltres. Tan ases com nosaltres ho som per a ells.
Lee tambiénLa senyora Llop
Fa unes setmanes vaig participar a Tortosa en un acte d’homenatge al qui fou director general de la Unesco entre 1987 i 1999, Federico Mayor Zaragoza, home de pau que va voler i saber mantenir durant tota la seva vida el cordó emocional que l’unia a la capital del Baix Ebre. Presidia la sala de la cambra de comerç que acollia l’acte de record una frase extreta d’un dels seus darrers escrits: “El meu llegat és la paraula, és l’únic que us dono. És l’únic que us demano”. I de la paraula com a motor de convivència, pau i progrés és del que vam estar xerrant durant dues hores.
Vam recordar coses certament bàsiques. Que no s’ha de callar ni renunciar al pensament propi. Però que per expressar una idea es pot triar entre paraules feridores o unes altres de més educades. I que sempre seran preferibles aquestes darreres, si el que pretenem és millorar les coses i no enverinar-les. I també que els mots, els nostres i els dels altres, no són més que recipients buits si no troben una mínima predisposició a l’escolta. Qüestions que mereixen estar ben presents ara que les paraules no s’utilitzen per guarir sinó per agredir, enmig d’una pandèmia de sordesa selectiva que ens acosta al pitjor dels abismes. El de negar-nos els uns als altres la legitimitat dels respectius plantejaments propis per veure’ns més com a enemics que com a iguals que difereixen en qüestions nuclears, però que, malgrat això, es deuen un mínim de reconeixement.
Res d’això no dona resposta a la qüestió sobre quin és el límit a partir del qual deixa de ser possible, o fins i tot convenient, la conversa. Però sí que assenyala el risc que assumim quan aquesta deixa d’existir. I el primer pas perquè això passi sempre és tapar-se les orelles davant les raons dels altres. Com més sordesa, més cridòria. Un bucle de xivarri i enrenou.