“Aconsellem als metges estrangers que facin el mir; és seguretat”

No poden ocultar l’alegria pel que representa, per com s’ha produït i pel que pot suposar. Tot en un. Els veneçolans María Princesa i Johnny Jesús Ramos Ortiz, germans de 39 i 38 anys, acaben d’aconseguir en l’elecció del mir dues places d’especialistes en Medicina de Família a Càceres. Tots dos la mateixa especialitat, tots dos a la mateixa ciutat. Junts.

Família

En Johnny va deixar passar el seu torn i va esperar al meu per escollir junts Càceres”

Com ho han aconseguit? En Johnny tenia un lloc d’elecció de plaça anterior al de la María, però va deixar córrer torn fins que va arribar el de la seva germana i, malgrat el risc que aquesta operació suposava, van aconseguir demanar dues places de metge de família a la mateixa ciutat. La metgessa tenia el lloc 12.635, i ell, el 12.471. “ En Johnny va ser molt valent”, assegura la María, plena d’orgull. “Ha estat com un miracle”, exclama radiant aquesta dona, casada i mare d’un nen de cinc anys, que reconeix sentir “més enllà de la felicitat” perquè la família se’n va junta a Càceres, fins i tot la mare, que ja viu amb ells a Espanya des del 2022, en concret, a Plasència. “Som molt familiars. Això ho hem viscut sempre, són els nostres valors”, assenyalen els dos germans, que recorden amb nostàlgia el seu pare, també metge, mort.

Xenofòbia

“Lamentablement, sí que hem sentit rebuig per ser estrangers”

Ha costat d’aconseguir-ho?

María: Moltíssim. Pocs s’imaginen l’esforç, el grandíssim esforç, que hi ha darrere d’aquestes places. T’ho explico una mica. El meu germà i jo vam estudiar Medicina a la Universitat Central de Veneçuela. Quan vam acabar, vam demanar a Espanya l’homologació del títol, que vam aconseguir amb molt esforç econòmic el 2019.

Vau homologar el títol des de Veneçuela?

María: Sí, teníem uns amics aquí i els vam enviar la documentació que es necessitava, que va ser lliurada a començaments del 2018 al Ministeri d’Educació. Això costa diners, l’hi asseguro... Però un any i mig després, el vam obtenir. Exactament, 1,4 anys.

I van venir tots dos a Espanya?

Johnny: Primer vaig venir jo a Madrid, on vaig treballar com a metge per al sector privat. En concret, en residències de gent gran en un centre de reconeixement mèdic. Després vaig passar al Servei Extremeny de Salut ( SES), treballant com a metge general en centres de salut de l’àrea de Coria ( Càceres).

María: Per circumstàncies de la vida, el meu germà i jo ens vam separar uns anys, jo vaig emigrar a Xile, i ell, a Espanya, el 2019. Quan en Johnny se’n va anar a Extremadura em va trucar per dir-me que hi havia possibilitats de contractes. Sempre va estar pendent de les oportunitats que hi havia perquè poguéssim reunir-nos. El desembre del 2021, el SES em va contractar des de Xile per “necessitats especials del servei”. I des d’aleshores estic treballant en un centre de salut de Plasència.

Especialitat

“Ser metges de família t’obre portes... Una altra cosa és que hi hagi qui no ho vegi”

Moltes comunitats contracten per “necessitats del servei” metges sense l’especialitat al·legant falta de facultatius per cobrir urgències, pics de demanda o situacions específiques, de manera temporal i extraordinària.

Tots dos: Exactament. Aquest tipus de contractes tenen un final sempre perquè depenen de les necessitats del servei. Són eventuals. Tots als nostres centres de salut, almenys del SES, coneixem companys que han hagut de marxar perquè la plaça ha estat ocupada per un especialista. Haver tret el mir suposa aconseguir un altre requisit, és un pas més, ja que amb l’especialitat a la mà podràs escollir una plaça i tenir estabilitat laboral...

...i això és vital.

María: Per descomptat, i més per a nosaltres, que vam marxar del nostre país sense res, a la recerca d’un futur al món sanitari... Però no només això. També és molta responsabilitat.

No ho entenc.

María: Treballar sense especialitat et situa en un pla diferent en molts factors, incloent-hi la mateixa confiança del pacient cap al professional i, també, des del punt de vista legal.

Expliqui’s, sisplau.

María: Als pobles, moltes vegades, molts metges com jo, sense especialitat, hem sentit una certa desconfiança cap a la nostra tasca. De vegades els he sentit dir que soc metge sense especialitat.

I el tema legal?

Sempre he temut que una mala praxi, que tots podem cometre, comesa per algú sense especialitat, suposés una possibilitat més gran d’enjudiciament. La por és enorme.

Vaja, que aconsella el mir a tots els metges estrangers que actualment exerceixen a Espanya.

Johnny: No ho dubtin. A molts metges que venen de Cuba, Veneçuela i altres països de Llatinoamèrica els recomano el mateix, que facin l’especialitat. Costa molt esforç perquè estàs treballant, perquè necessitem mantenir-nos i viure, o, com la meva germana, a sobre tenir cura del nen... Però és que amb l’especialitat fas un pas enorme a l’estabilitat, a la confiança, a la ­seguretat.

Han notat alguna vegada un rebuig per ser estrangers?

María: Lamentablement, sí. Però aquest tema no vull abordar-lo, voldria treure el que és positiu i agrair l’oportunitat que ens estan donant.

Per què metge de família?

María: Perquè t’obre un munt de portes i camins. Pots ser en un centre de salut, en un geriàtric, en una mútua, a la unitat de dolor, a pal·liatius... I, sobretot, perquè estàs en contacte amb el pacient... Una altra cosa és que hi hagi qui no ho vegi.