Cada novel·la de Karine Tuil (París, 1972) és una càrrega de profunditat en el més profund de la societat francesa i, per extensió, l'occidental. La seva especialitat és escollir situacions i fets reals i portar-los a la ficció per confrontar-hi els aspectes més falsos i escabrosos de la nostra realitat. Porta tretze novel·les publicades al seu país, i amb Les coses humanes (2019), l'única que s'ha traduït en Espanya (Amsterdam en català, Adriana Hidalgo en castellà), va aconseguir el seu èxit de vendes més gran; la història fins i tot va ser portada al cinema per Yvan Attal amb el títol L'acusat (2021).
La novel·lista Karine Tuil
La novel·la adapta el conegut com caso Stanford, la violació d'una noia per un estudiant prometedor l'any 2016, poc abans de l'aparició del #MeToo, que es va saldar judicialment amb una condemna ridícula per a l'acusat, amb l'argument de base de no destrossar-li la carrera per un error de joventut. Tuil s'emporta la ficció a França, la situa uns anys després en l'univers judicial i jurídic francès, que per la seva formació coneix àmpliament, i li afegeix sobre els rols en el matrimoni i el sexe, el nou feminisme, les lluites pel poder, la por d'envellir i la hipocresia i la crisi de valors en l'alta societat liberal.
Què la va atreure del cas Stanford?
Em va impressionar molt una frase pronunciada pel pare de l'acusat. Li va dir al jutge, en poques paraules: no hem de destruir la vida del meu fill per vint minuts d'acció. Aquestes paraules, per descriure una violació, em van impactar molt. Hi havia un contrast enorme entre què sentien les dones víctimes de violència i la percepció dels agressors i el seu entorn: negació, falta d'empatia, eren sentiments enfrontats sens dubte, però per a la víctima era extremadament violent. Després d'això, vaig assistir a judicis per violació i vaig comprendre a l'audiència que opacs i complexos que són els éssers humans.
Per què va decidir traslladar la trama a França?
Perquè m'agrada la llibertat que permet la ficció. Però també perquè el sistema francès difereix del sistema americà. L'acusat és al centre del sistema de justícia penal. El judici se centra en els seus antecedents, la seva personalitat...
L'èxit sempre és una sorpresa per a un escriptor”
Per què creu que la seva novel·la va tenir tant impacte en els joves?
L'èxit sempre és una sorpresa per a un escriptor, però crec que els lectors joves es van identificar amb els meus personatges, les seves expectatives i les seves pors. Vaig començar el llibre el 2016, abans del #MeToo, i de sobte, mentre escrivia la novel·la, es va produir aquesta revolució, aquest alliberament de la paraula... Crec que els joves van trobar un eco de què estaven sentint. També vaig notar que els pares i els avis van llegir i els va encantar la novel·la, que la van comentar amb ells, el llibre es va convertir en un espai de diàleg i debat, tots van començar a parlar del que havien viscut, de la qual cosa sentien...
Per què va decidir presentar la novel·la des del punt de vista de la família de l'acusat?
Quan vaig començar a treballar en aquest tema, vaig trobar molts testimonis de víctimes, però res sobre la psicologia d'una persona acusada, sobre què pensa, sobre com viu l'acusació. Però el que també em va interessar va ser el punt de vista de la família. La mare d'Alexander és una intel·lectual feminista, però quan el seu propi fill és acusat de violació, rebutja l'acusació, dubta... M'agrada situar els meus personatges en situacions de conflicte i dilemes morals.
Violador i víctima encarnen dues concepcions radicalment diferents de les relacions sexuals entre adolescents. Es tracta d'una diferència només entre homes i dones o també influeixen la cultura i l'entorn social?
Mila i Alexandre provenen de dos estrats socials completament oposats: ell, de la petita burgesia intel·lectual parisenca –el pare és periodista polític en televisió, la mare és una reconeguda assagista, formen una parella oberta–; ella prové d'un entorn jueu ortodox, de classe mitjana. Alexander té una parella gran i una vida sexual activa; Mila és més beata, més reservada, encara que no està exempta de contradiccions. Òbviament, aquestes diferències culturals exerciran un paper important i provocaran intensos debats durant el judici...
En la segona part, descriu al capítol 8 el que experimenta Claire quan acudeix als tribunals per preparar el judici del seu fill i pinta un quadre commovedor que dona la impressió de què la justícia de vegades és dubtosa i precària. Així és com ho veu?
La justícia no és una ciència, és fruit de les accions i els pensaments humans, per tant és fal·lible. André Gide ja ho havia demostrat en els seus Records del Tribunal d'Assemblees publicats el 1914. Tinc confiança en la justícia. Havent assistit a molts judicis, puc dir que es duen a terme amb gravetat, serietat i integritat. És evident que existeixen disfuncions, zones grises, fallades i sempre és una experiència molt difícil per a les víctimes, però he intentat en aquest llibre mostrar tant les ambigüitats com la complexitat dels casos jurídics que, en última instància, només són un reflex de l'opacitat humana. L'únic que entenem en aquest tipus d'assumptes és que vulnerables que són els éssers humans.
La justícia no és una ciència, és fruit de les accions i els pensaments humans, per tant és fal·lible”
En aquell mateix capítol explica les contradiccions d'una activista feminista que també és mare d'un presumpte violador.
Sí, perquè és una dona que sembla molt compromesa al principi del llibre i que, òbviament, es troba davant un dilema, un cas de consciència d'extrema gravetat. Les seves conviccions, els seus ideals, els seus compromisos feministes es veuen estrellats contra el mur de la realitat. Crec que tots tenim una integritat inicial i que la vida s'encarrega de corrompre'ns. Els pares generalment no poden admetre la culpa del seu fill, un ésser que han criat, estimat, educat.
Com veu la situació actual del consentiment a França? Creu que això encara és una zona grisa?
La zona grisa és una expressió inventada pels homes per exculpar-se, diu un dels meus personatges. Els acusats minimitzen els fets, donant a entendre que no van entendre que la dona no era consentint, però avui, després del #MeToo, les coses estan clares: el consentiment s'ha d'expressar. Si és no, és no. Aquesta és la teoria, però a la pràctica, per descomptat, encara hi ha errors, excessos i abusos. En el judici, en la majoria dels casos, no hi ha testimonis dels fets: és la paraula d'una persona contra la d'una altra, el que fa que les coses siguin extremadament complexes de desentranyar i definir per als jutges i els jurats.
Lee tambiénMarina Saura, una vida de novela: “Este libro me ha servido para matar a mis muertos”
Com podem resoldre el conflicte entre la inacció de les víctimes a causa de la por i el reconeixement inequívoc del consentiment?
No es pot resoldre completament llevat que formalitzem les relacions sexuals, la qual cosa seria terrible, però existeix, o exigim una forma d'aprovació, no tàcita sinó expressada oralment. Algunes dones ho desitgen. Penso que, fem el que fem, no aconseguirem mai controlar i codificar completament l'expressió d'un desig. Però tot i així podem transformar els codis culturals a través de l'educació, el debat i la literatura. Llavors, un home no li imposarà una relació sexual a una dona, inclosa la seva parella, si ella no ho desitja. És també una qüestió d'igualtat i respecte envers els altres. A la meva novel·la, Alexandre tracta Mila com un objecte de consum que es rebutja després del seu ús...
En un moment de la novel·la, un personatge, un advocat, diu que el moviment #MeToo va ser una histèria col·lectiva i una persecució. Què n'opina?
Això és el que diu un advocat defensor. Ell defensa el seu client, ell té el seu paper. Ataca al tribunal mediàtic, als qui jutgen en xarxes socials sense conèixer el cas, denuncia la mort social que moltes vegades genera una acusació pública fins i tot abans que es jutgi el cas... Personalment, crec que els advocats defensors només fan la seva feina, però han de respectar les víctimes, no afegir violència al seu dolor... Però també és cert que la presumpció d'innocència és un principi que s'ha de respectar; altrament, ja no estem en un Estat de dret...
Tots tenim una integritat inicial i la vida s'encarrega de corrompre'ns”
A més de la violació i els rols socials dels implicats, la novel·la aborda molts altres temes, sempre amb un to crític: el matrimoni i la seva caducitat, l'amor, les lluites de poder en la feina, la por d'envellir, la pressió social sobre els joves... i la hipocresia que impregna tot això i que queda al descobert durant el judici. D'on ve aquesta sensibilitat crítica?
Per a mi la novel·la és un espai de revelació, de qüestionament, un lloc on podem abordar tots els temes tabú, on ja no hi ha lloc per al políticament correcte. M'agrada descriure la hipocresia de la societat, el contrast entre la façana social, les aparences i la realitat del que viu la gent. M'agrada la idea que un llibre ens qüestioni, ens desestabilitzi una mica, fins i tot ens incomodi. La veritable literatura no només pretén entretenir, sinó també dir el que està malament en les nostres societats cada vegada més consumistes i brutals: Sartre deia que “revelar és canviar”. Crec en el poder socialment transformador de la novel·la.
La seva formació jurídica queda patent al llibre. En quina mesura això influeix en l'elecció dels temes de les teves novel·les?
Volia ser escriptora, però vaig estudiar dret, i aquesta formació em va permetre tant estructurar el meu pensament com qüestionar els fonaments i les falles de les nostres societats. El funcionament de les nostres institucions i de la justícia revela també les nostres divisions internes. Quan parlo de violació, també parlo de la forma en què la societat cosifica les persones, les fa intercanviables. Quan escric sobre el poder o l'amor, descric com el capitalisme ha contaminat totes les esferes socials, incloses les parelles. Escriure és estar del costat de la lluita, dels que diuen no i també dels més precaris. La literatura és política, i l'escriptor defensa una determinada idea de societat. Una idea més justa…
Què està preparant ara?
Estic treballant en una nova novel·la, però no puc parlar mai d'ella mentre l'escric perquè sento que se m'escapa...