Pedro Sánchez ens ha donat, sense voler-ho, una gran lliçó: no s’ha de buscar mai el suport, l’ajuda, la complicitat ni la simple comprensió dels separatistes catalans, bascos, navarresos i gallecs, per a una acció política d’interès general espanyol, perquè aquests separatistes sempre exigiran el pagament d’un preu exorbitant en traspassos de competències o en transferències de recursos, en un règim de singularitat. A molts d’aquests separatistes, el motor que els impulsa és la desafecció a Espanya com a nació, a l’Estat que l’articula jurídicament, a la llengua i la cultura espanyoles… i als espanyols; mentre que, a d’altres, els mou la voluntat d’expulsar Espanya de la seva comunitat, de manera que la seva pertinença a una futura confederació no excedeixi un vincle estrictament formal que els sigui útil, per exemple, per seguir a la UE.
Núñez Feijóo, dimecres passat al Congrés
No exagero gens ni mica. En poso un exemple. Fa poc, Zapatero va demanar a Junts, a Suïssa, impulsar la llei Bolaños (de reforma de l’accés a les carreres judicial i fiscal), i Puigdemont va exigir a canvi un Consell de Justícia de Catalunya, que assumeixi les competències del Consell General del Poder Judicial, amb atribucions, entre d’altres, per designar el president del Tribunal Superior de Justícia, els seus presidents de sala, els presidents de les audiències provincials, nomenar i destituir els jutges i magistrats temporals, i exercir la funció disciplinària.
Senyor Feijóo, no ha de buscar mai el suport dels separatistes si no ho vol pagar molt car
Aquesta exigència o d’altres de semblants m’evoquen un episodi llunyà. Any 1971; acabo d’ingressar a notaries per Valdegovía (Àlaba). Aviat vaig congeniar amb el liquidador dels impostos de transmissions i successions del districte d’Amurrio, un funcionari de la Diputació Foral d’Àlaba, de vella nissaga carlina. I un dia, parlant d’ETA, em va dir: “Desenganya’t, Juanjo!, un Estat només té tres funcions essencials: mantenir l’ordre públic, administrar justícia i cobrar els impostos”.
No ho he oblidat mai. I per això penso que, si la Generalitat de Catalunya, que ja cuida amb els Mossos de l’ordre públic,
arribés a recaptar tots els impostos, gràcies a un règim singular que ja s’albira, i assumís després l’administració de justícia, seria de fet i a tots els efectes essencials com un Estat, i Espanya no pintaria res a Catalunya.
Si aquesta deriva es consuma perquè el PSOE accedeix a tot plegat, abduït com està pel PSC, els espanyols que vulguem continuar sent-ho hauríem de dir que “per a això no cal córrer”. O, dit altrament, com vaig escriure a España desde una esquina, l’any 2008, “a Espanya li interessa més una Catalunya independent que una Catalunya lligada a ella per una relació bilateral”, en què les competències essencials de l’Estat hagin estat traspassades al Govern català. Perquè els separatistes van sempre a la seva i Espanya no els importa gens.
Lee tambiénNi rei absolut, ni Parlament absolut
Per què escric això? Per demanar-li al senyor Feijóo que n’aprengui i aprofiti la lliçó que, sense voler-ho, li brinda Pedro Sánchez: que no ha de buscar mai el suport dels separatistes, si no vol pagar-ho molt car. Per tant, què és això de buscar entre ells els quatre vots que li falten perquè prosperi una moció de censura? Els vots cal buscar-los, si escau, entre els molts
socialistes que són patriotes. Insisteixo: només es pot parlar amb els separatistes quan siguin ells els que s’acostin per dir o demanar alguna cosa, més això que allò. Buscar-los nosaltres, els espanyols, quan ells ens repudien i escarneixen de continu, de cap manera. Perquè està escrit: si jo no em respecto, qui em respectarà?
Pensi-ho, senyor Feijóo. Hi ha moments crucials a la història de les nacions en què es tracta de ser o no ser. El temps present és per a nosaltres, els espanyols, d’aquesta classe: hi ha en joc la continuïtat d’Espanya com a entitat històrica i com a projecte polític. I, en aquesta tessitura, no s’hi valen els embolics, les mitges tintes ni les carantoines. Cal defensar el que és propi amb tanta fermesa com prudència i bon estil. Fermesa, prudència i bon estil per dir que no quan s’escaigui, així com per partir peres quan sigui inevitable.