“En el dia d’avui, vençuda i inerta mitja Espanya, l’altra mitja ha assolit els seus últims objectius polítics: Espanya ha estat dissolta”. Aquest podria ser el comunicat que segellés la victòria de les esquerres vertebrades per aquest PSOE, els partits nacionalistes de tota mena i el PSC, que és un tertium genus. Aquesta victòria es podria gestar en un termini de pocs anys: els que queden d’aquesta legislatura i els primers de la vinent. La raó és clara: hi ha dues coses en què Sánchez no canviarà mai de criteri: 1) No presentarà una moció de confiança. 2) Es presentarà a la reelecció. I, per tant, convocarà eleccions quan li convingui més. Unes eleccions després de les quals només podrà ser investit de nou com a president si compta amb el vot de tots els seus socis i amb això en té prou.
Quin és el preu a pagar per aquest vot? Assegurar als nacionalistes el que volen aconseguir: un canvi de règim, és a dir, passar d’una monarquia parlamentària autonòmica (federal) a una república confederal, en què les comunitats confederades tinguin competències polítiques plenes i mantinguin només una relació formal mínima amb la confederació, a efectes, per exemple, de continuar formant part de la Unió Europea. La prova que aquest procés no és un somni la tenim en el fet que, aquesta darrera setmana, s’ha estat negociant amb la Generalitat catalana un règim fiscal singular diferent del comú, i amb el Govern basc el traspàs de la Seguretat Social. Continua així el desballestament de l’Estat.
Només hi ha un camí: que el PP atregui una part substancial del vot socialista de centre, per conformar una majoria absoluta
Aquest canvi de règim va precedit, des de fa temps, per un procés preparatori en tres etapes, i anirà seguit per un epíleg. Primera etapa: exaltació de la plurinacionalitat: Catalunya, Navarra, el País Basc i Galícia són nacions històriques i culturals; Espanya no ho és, és només un Estat, una estructura jurídica sense ànima. Segona etapa: establiment de relacions bilaterals o singulars entre les nacions històriques i l’Estat. Tercera etapa: com a conseqüència de l’establiment d’una pluralitat de relacions bilaterals o singulars, l’estructura de l’Estat hauria de passar a ser confederal. Epíleg: atès el seu significat actual, la monarquia és antagònica d’un Estat confederal, per la qual cosa s’hauria de donar pas a una república.
Un canvi tan radical sembla impossible. I ho seria si l’impulsessin només els nacionalistes i el PSC, mentre que el PSOE i el PP cuidessin la defensa de l’interès general d’Espanya. Però la deserció socialista, que va cristal·litzar en el pacte de Sant Sebastià als anys trenta, i s’ha repetit ara amb una empenta renovada, fa que la coalició esquerres-nacionalistes tingui el suport d’una majoria suficient per imposar el seu criteri, més enllà, fins i tot, de l’esperit que inspira la Constitució del 1978. En efecte, amb un Tribunal Constitucional esbiaixat i dirigit per un president sense auctoritas, és possible una “mutació constitucional” a la carta. El que calgui; com a la llei d’Amnistia.
En suma, el final de la monarquia parlamentària seria, si es consumés, un fenomen similar a la caiguda de la República de Weimar. Per això, l’Espanya d’avui no és equiparable a la Veneçuela actual, sinó a l’Alemanya dels anys trenta del segle passat.
Lee tambiénLa lliçó del president Sánchez
No hi ha cap altra sortida? Sense cap possibilitat de reconduir a la racionalitat democràtica aquest Partit Socialista posseït per “la banda de Sánchez”, resulta impensable qualsevol principi d’acord entre el PSOE i el PP sobre temes candents necessitats de consens. I, dit això, només hi ha un camí: que el Partit Popular atregui una part substancial del tradicional vot socialista de centre, per conformar una majoria absoluta i, sobre aquesta base, culminar el desenvolupament federal de l’Estat autonòmic, deixant oberta la porta perquè la comunitat que no vulgui sotmetre’s al règim comú pugui separar-se’n. O sigui, federalisme o autodeterminació. Aquesta és la clau.
Un incís final: el Marroc ha ensumat la profunda feblesa actual d’Espanya i la seva previsible solitud. I ja es belluga a Ceuta i Melilla. Han passat cinquanta anys des de la marxa verda.